Als catalans, no hi ha déu que ens entengui

El Parlament paga per traduir del català al castellà
"El Parlament de Catalunya va contractar un servei de traducció simultània del català al castellà davant de la visita d'una delegació de representants d'associacions de Nicaragua. Dues traductores es van encarregar de fer-los entendre el discurs del director de l'Agència Catalana de Cooperació de la Generalita, David Minoves. El Parlament va al·legar que els diputats no tenen per què canviar de llengua quan vénen convidats estrangers. Els representants nicaragüencs van utilitzar auriculars per escoltar la traducció, fet que va provocar les cfríticas des del PSC, ICV i PP, que van recordar, que el castellà també és llengua ofcial a Catalunya. Les intervencions dels representants de Nicaragua també eren traduïdes del castellà al català per als diputats que així ho desitgessin. e-noticies."

Som rars, molt rars els catalans. Ara que tenim tants argentins per aquí fent feines variades i més de la meitat deuen ser Psiquiatres dedicant-se a feines variades lluny de la seva professió natural, podríem restituir-les-hi la professió i que l'exercissin psicoanalitzant a tot un país, o millor dit al 20 per cent de catalans que encara restem agafant-nos-la amb paper de fumar pel Principat. I és que viure i treballar, sobretot en l'àmbit d'un càrrec públic en el que facis el que facis seràs criticat censurat, és fotut. molt fotut.
Al Sr. Minovis se l'ha criticat perquè en un acte al Parlament de Catalunya l'idioma oficial del qual és el català, va parlar davant dels parlamentaris i de diversos representants d'associacions de Nicaragua en català sobre com gestionàvem precisament aquí la nostra autonomia i com ens defensàvem amb la nostra llengua davant l'agressió permanent de l'idioma dominant, l'espanyol. A tal efecte i perquè aquests senyor poguessin entendre el que es debatia al Parlament tenien a la seva disposició un servei de traducció del català al castellà i fins i tot un del castellà al català que ningú va fer (òbviament) servir - la nostra paranoia encara no ha arribat fins aquí - . Aquest servei, es veu que va costar uns mil euros de res, que tal i com està la cosa dels diners es "peccata minuta".
Però és que resulta que si el Sr.Minovis en un acte de deferència amb els representants d'associacions de Nicaragua hagués parlat en castellà al Parlament i tot l'acte s'hagués desenvolupat en aquesta llengua, també hauria estat criticat pels mateixos que ho han fet per activa de l'acte d'ahir. O sia, que faces el que faces...la cagues, i arriba un moment en que els responsables en cada cas fan el que consideren oportú i es passen pel folre las collonades variades i esquizoides que patim sovint.
I aixó, ho podríem aplicar a qualsevol àmbit del país, on com més d'una vegada he comentat en aquest bloc estem instal•lats en la cultura del "NO" al que sigui.
Sovint penso que ens passa com a l'acudit d'un senyor que va per l'autopista i escoltant la radio sent la noticia que un cotxe va per l'autopista en contra direcció. UN!, exclama l'home sorprès. Tots van en contra direcció. Doncs aixó, que ens ho hauríem de fer mirar per algú que entengui del transsumpte de l'assumpte.

Paraules sobre Déu i la paraula

És diumenge; llegeixo Joan (diu en Pere a Can Saragatona) segons la versió dels monjos de Montserrat. Començo pel principi:

"Al començament existia la Paraula i la Paraula estava amb Déu i la Paraula era Déu. Estava amb Déu al començament. Totes les coses han vingut a l’existència per mitjà d’ella, i ni una sola de les que han vingut a l’existència no ha vingut sense ella. En ella hi ha la vida, i la Vida era la Llum dels homes; i la Llum resplendeix enmig de les tenebres, sense que les tenebres l’hagin pogut atènyer mai. - Jo 1: 1-5"

I hom que és prou ignorant aixó que en Pere ho veu tan clar, no ho enten. Entenc que la paraula surgeix més tard, quan comencen a evolucionar lentament els homínids, i és més endavant quan en un acte de vanitat i desconcert davant el seu entorn propi i exterior que no saben com explicar-se, decideixen inventar-se un Déu a la seva imatge i semblança, per diferenciar-se de la resta d'animals que hi ha al seu voltant i per aquesta necessitat de creure's superiors a aquests altres animals, també perquè n'hi ha que veuen en la invenció d'aquest Déu una forma de poder terrenal per a ells que els serveixin per marcar les pautes de comportament pròpies i sobretot dels altres, i aprofitar-se d'aquesta circumstància.

No entenc que una persona racional, mitjanament culta i intel·ligent pugui creure en Déu, sóc incapaç de comprendre-ho, i n'hi ha de gent així, i en conec i els respecto, però no ho entenc. Al llarg de la humanitat s'han matat entre els pobles massa sovint per a moltes causes, però les religions de llarg n'han estat la primera i més sagnant. Ja sé que si no hi haguès cap religió, que ningú creies absolutament en cap déu ni en res semblant tot seguiria més o menys igual, amb les mateixes lluites, injusticies i malvestats, possiblement perquè l'ùnic Déu no és la paraula, sinó la religió del déu de l'ambició, del poder en mans d'uns quants per sotmetre a la resta, i aixó no hi ha Déu que ho canvii per més que passin els anys.

Selecció provinciana Catalana de fumbol

La Federació Catalana i Catalunya té l'enorme sort de comptar amb el suport d'en Johann Cruijff, ha dit el President de la Federació Catalana de futbol. I clar, o jo sóc idiota o ho són els demés, i jo massa idiota no sóc, crec. Més de cent representants dels mitjans informatius a la presentació del Sr. Cruifjj em sembla una barbaritat per dir-ho finament i demostra el provincianisme tan nostrat i que a sobre ens molesta quan se'ns diu que ho som.

Un no entrenador (els dos carnets que té a Holanda i a Espanya són regalats), per a una no selecció que més o menys juga un partit de costellada a l'any, no entenc justifiqui en cap manera tanta parafernalia amb actuacions musicals i tot, que no vull ni saber el que ha costat, com tampoc vull ja saber el que ens costarà en Cruifjj com a entrenador de la selecció Catalana, malgrat jurar i perjurar que no ens costa ni cinc. Més tard o més d'hora ja se sabrà.

la "obvietat obvia" d'en Rouco Varela

"Rouco Varela ha vuelto hoy a usar el púlpito como un atril político con el que mandar un mensaje al gobierno de José Luis Rodríguez Zapatero. Esta vez ha cargado contra la nueva Ley del Aborto, ya que "ninguna instancia de este mundo puede negar o limitar el derecho a la vida". Este es el mensaje que el cardenal arzobispo de Madrid ha enviado está mañana en la misa de la Virgen de la Almudena, en Madrid."

.

Ves per on i sense adonar-se'n donada la seva estulticia congénita, i el profund desconeixement de la realitat social, Sonsenyor Rouco Varela Arquebisbe de Madrid, ha dit una veritat com un temple. Cap instància del món pot negar o limitar el dret a la vida. Ni l'Estat, ni la Justicia i per suposat menys encara ells, que lo seu és més aviat anorrear com s'ha demostrar al llarg de la seva sinistra història i són per tant els menys indicats en intentar donar lliçons de moral en un assumpte que si de cas "afectaria" als seus cada dia més escassos feligresos o seguidors, que ja es veu que lo de les sectes va cada dia més a menys, almenys la seva.

Aquest dret només pertany a la futura mare que és qui ha de decidir si vol tenir el seu fill o no, com deia la monja benedictina Teresa Forcadas manifestant els seus dubtes davant el fet de l'avortament; si Déu va delegar la resposabilitat de parir, de dur un fill al món a la mare, ja savia el que és feia, car de no ser així ja hi hauria posat els filtres corresponents. I així és i hauria de ser, i de fet és, només que Sonsenyor Rouco Varela encara no se n'ha assabentat, és el que fa la intransigència i la ignorància.

Ni és honrada ni ho aparenta

El President de la Generalitat, en nom d'ell, o del seu partit o de la resta de partits, inclós el seu va demanar perdó. No se o no vaig saber entendre ben bé perquè, tot i que respectant la pressumpció d'innocència hauria d'haver demanat pressumptament perdó. El President del Parlament, el Sr. Ernest Benach parla de regeneració i qui més qui menys al món polític fa us d'un fariseu acte de contricció i esmena. Com diria Cioran....paraules, paraules, paraules. Hi ha molta feina a fer per regenerar la classe política de manera que la seva actuació sigui transparent i el ciutada recuperi encara que sigui en part la confiança vers ella. El problema d'aquesta classe política és que no és honrada i menys encara ho aparenta ni sembla que tingui la convicció de sortir d'aquest "cul de sac" en el que ella mateixa s'ha posat.

No crec que compleixin la llei de financiació de partits, perquè no cal fer-ne una altra, l'ùltima té un parell d'anys. No crec que modifiquin la llei electoral. No crec ni tan sols que es plantegin llistes obertes o mig obertes com a Alemanya que deia amb la boca petita i sense cap convicció l'Artur Más. No crec que sabem exactament el que realment els hi costen les inùtils campanyes electorals. No crec que arrivem a saber d'on els hi arriven les donacions a partits o a la gran escapatoria: les fundacions. No em crec ja res, i ells tampoc, per aixó un cop hagi passat el temporal i més o menys l'hagin sortejat tot continuarà igual. Deia el President Montilla que la política ha de servir per solucionar els problemes, no vull repetir una altra vegada la enginyosa i encertada frase de Groucho Marx, que considerava que pel que servia la política precisament era a l'inrevés. La desafecció està servida, qui la desafeccionarà?

"de bars, bodeguitas i cantonades"

Escoltava aquesta tarda a Lolita cantant "el meu carrer" d'en Serrat al disc de la marató de TV3 (per cert, una gran i emotiva versió). Diu una part de la lletra de la cançó, que al seu carrer hi ha tres forners i un bar a cada cantonada. Aixó m'ha fet pensar en que curiosament aixó es solia donar molt abans, atès en estar ubicats els bars a la cantonada abastaven molt més territori i per tant més possibilitat d'atreure clientela.

Però la qüestió logística de l'enclavament d'un establiment comercial és a vegades molt relativa. Al carrer Fernandez de la Hoz, a l'Havana vieja, i al bell mig que no a la cantonada hi ha la "Bodeguita del medio" que ostenta el nom precisament per aquest fet i en canvi, té un enorme atractiu per a la gent i no tan sols per les estades sovintejades que hi feia Ernest Hemingway en els seus temps, car també freqüentava el Floridita que si és a la cantonada del carrer del "Obispo", i on per cert al seu davant hi ha una enorme i lluminosa llibreria on bàsicament s'hi venen versos de poetes cubans i altri.

Libreria
.
En la calle del Obispo,
enfrente del Floridita,
allá por la Habana vieja,
encontré un local hermoso
donde vendían versos

de siete horas en la Habana

Oh Bongònia!

Hi ha coses que un les recorda amb una enorme nitidesa, la narraciò breu que ve a continuació, la vaig escriure el dia 26 de desembre de l’any 2000, evidentment han canviat algunes coses, tampoc tantes, diguessim que s'han canviat alguns cromos, però les premonicions que aquí s’albiraven s’estan complint o repetint fil per randa.

Oh Bongònia!

Hi havia una vegada un petit país sense estat, manat per un senyor petit també, amb pinta de botiguer i que semblava ser tenia problemes amb el joc. Aquest senyor feia ja molts anys que manava, tants, que al cap de la oposició, que era molt sorneguer, els cabells i el bigoti se li havien tornat blancs de tant de temps esperant arrabassar-li el càrrec. N’hi havia un altre que sempre estava emprenyat, també li havien sortit cabells blancs i malgrat tenir molta iniciativa, tampoc se’n va sortir, fins al punt que va plegar.
Un que parlava rar i es deia PePe, deambulava per allí sense saber on dar-la.
Finalment un de grassonet que concentrava tot el cabell que li mancava al cap en el seu poblat bigoti,sempre estava donant la tabola, però no és que li fessin massa cas, tampoc.
Malgrat aquesta fauna variada, el país anava fent sortosament d’esquenes a ells, però com gairebé era tan petit com la poca amplitud de mires de la majoria dels seus habitants,instal·lats – gràcies al senyor botiguer abans esmentat – en un cofoisme provincià i un constant, aquí em queixo,aquí rondino, però sense ser capaços de fer valer els drets reals que tenien sobre el seu propi territori, anaven perdent competitivitat a marxes forçades i regalant – gracies a la brillant gestió del botiguer – dos bilions de pessetes cada any al país veí.
Amb els cosins del sud del principat no s’hi entenien gaire, potser perquè hi manava un cosí d’en PePe, tot i que s’ha de dir que, aquests, instal·lats en una terra mítica, cada vegada anaven més bé, ja que el cosí d’en PePe era molt amic d’un senyor que també era baixet, aquest proveït d’un estrany bigoti i poca cosa més era l’oncle d’en PePe i qui manava al país veí.
Aquest petit país doncs, cofoi i convençut de la seva capacitat de treball i productivitat, perdia pistonada dia rere dia, mentre es mirava i remirava al mirall com la madrastra de na Blancaneus, repetint-se que maco era i que bé que ho feia tot, però no era capaç d’adonar-se que el seu idioma, molts dels seus costums ancestrals i sobretot la seva identitat com a poble, s’anaven perdent, immers en disbauxes consumistes i altres servituds de poca volada, sense politics d’alçada – i no em refereixo a la física – sense intel·lectuals – n’hi havia però no es veien o no els deixaven veure, o no els escoltaven. No hi havia doncs cap referència on agafar-se.
Aquest petit país, com un vaixell amb el casc foradat, s’anava ensorrant mica en mica sense que ningú fes absolutament res per evitar el naufragi, condemnat a desaparèixer com a identitat i com a poble, no tenia salvació, entre tots el varen matar i ell sol s’anava morint, enterrant-se en els seus fonaments.
L’únic que es pot dir en desgreuge d’ell i dels seus ciutadans és que la seva lenta desaparició estava envoltada d’una certa dosi de dignitat i que almenys, aquest procés es feia sense deixar rere seu un rastre de violència i sang.

Afegitó: Nou anys més tard el senyor que manava tant i tenia problemes amb el joc encara mana/no mana. El cap de l'oposiciò que va manar però no va manar, viu retirat dedicat a la seva Fundació. El que tenia molta Iniciativa, ja no en té però defensa al poble, i la resta segueix igual, llevat del sr. grassonet amb gran bigoti al qui segueixen sense fer cas, ara més que mai.

I qui mana a Catalunya nou anys després?........doncs, els de sempre, faltaria més.

Yoani Sánchez va ser apallissada

La blogger cubana, guanyadora del Premi Ortega y Gasset de Periodisme, ha denunciat que la policia del seu país l'ha detingut il·legalment quan anava a una manifestació, l'ha introduït per la força dins d'un vehicle i l'ha apallissat per dissuadir-la que continués escrivint al seu blog: generación Y.
"Per un moment pensava que no sortiria mai d'aquell cotxe", explica Yoani Sánchez. "Un home tenia el genoll sobre el meu pit mentre un altre em pegava als ronyons i l'altre em clavava cops a la cara", explica en un escrit al seu blog i en declaracions a diverses agències i mitjans. Sánchez diu que els agents de la policia volien que deixés d'escriure articles crítics amb el règim, ja que li van dir textualment "Fins aquí has arribat" i "ja s'han acabat les ximpleries".
Yoani Sánchez explica que anava amb uns companys a una manifestació contra la violència, paradoxalment. De cop i volta, un cotxe negre els va barrar el pas, i en van sortir tres homes "fornits" que els van obligar a entrar al cotxe a cops. Ella va demanar ajuda però la gent no va voler saber-ne res, i fins i tot Sánchez explica que va sentir dir a la gent que no l'ajudarien perquè és una "contrarevolucionària".
Un cop a dins del cotxe, els cops i les amenaces van continuar durant uns 20 minuts, i després els van deixar anar a un altre lloc amb diverses contusions i en estat de xoc. Yoani però, lluny de fer-se enrere, ha dit que continuarà amb la seva tasca de denunciar les injustícies a Cuba i que res no la farà callar.
La bloggera cubana ha rebut diversos premis internacionals en reconeixement a la seva tasca, entre els quals l'Ortega y Gasset de periodisme. Tot i això, no n'ha pogut recollir cap, ja que les autoritats castristes li han impedit que abandoni l'illa. font 3cat24.cat

Puig - 41 - Hernández - 14

Aquest seria el rànquing de càrrecs atesorats per aquests dos polítics, la Sra Anna Hernandez actualment i el Sr. Felip Puig, quan CIu manava, d'aixó en fa ja molt de temps. Segons expliquen a "El periódico" - que dona la noticia dels càrrecs del Sr. Puig -, ostentar tants càrrecs és normal quan s'està al poder. Que voleu que us digui, no ho tinc tant clar que sigui normal, ja em direu com s'ho feia en Felip Puig per atendre 41 càrrecs alhora, però s'ha de tenir en compte que Felip Puig és una persona molt treballadora i segurament molts ranvespres i caps de setmana els dedicava a atendre els càrrecs que ostentava.

En tota aquesta història dels càrrecs de la Senyora Anna Hernandez, s'han entestat desde El Periódico o el mateix alcalde de la meva ciutat el Sr. Bustos ho va dir a Can Cuní, que circulava la llista de manera anònima per Internet, i que ningú en sabia res fins que ho va publicar e-noticies. No se pas quina mena de periodistes tenim i on s'informa el Sr. Alcalde, el dis 2 de Novembre, abans que sortis a e-noticies jo ja havia deixa't l'enllaç a la llista al meu bloc, prou ho saben les mes de mil cinc-centes persones que han passat per ell en tres dies. No entenc doncs perquè restar importància a la persona que ho va destapar (no jo, sinó el Sr. de Rafael del Barco) i que contrariament al que va manifestar l'Alcalde de Sabadell el Sr, Bustos, no és falsa, només hi ha un petit error atès diu que es presidenta de Promusa (empresa de promoció urbanística del ajuntament de Sant Cugat del Vallés) quan en realitat es presidenta del PromuNsa (empresa de promoció urbanística però de l'Ajuntament de Sant Just). La matisació es important en el sentit que PromuNsa no està (de moment) imputada en la trama pretòria. Per acabar amb el tema, el que no entenc és com sense cap necessitat, per pur corporativisame el Sr. Bustos menteix o ignora del que està parlant, no pot dir que la llista és anònima i no pot dir que és falsa i quedar-se tan ample. Ara que, tractant-se del Sr. Bustos tampoc és que sorprengui massa. Compte! i no és pas un mal Alcalde, però té ombres i clarobscurs en el seu mandat, i algunes prou fosques.

et fumas ut fumandis..

Aquest comentari és de l'agost de l'any 2008, i venia a voltes d'un comentari de na Júlia, i curiosament l'he volgut recuperar avui perquè el tema del tabac indirectament fa un cameo en el seu comentari d'avui sobre que el treball també mata. Abans sempre que em parlaven que el tabac matava contestava que més matava l'estupidessa i tot i ser cert, però és que abans era jove i insolent i ara ja no sóc jove, i reconec també que he girat el discurs, simplement no és cert i a més a més no tan sols no costa ni cinc a l'estat el fumador, ans al contrari aporta i molts, diners a l'erari que com tothom sap, és públic, per aixó no cal iterar. Ah Montse! no t'enfadis amb mi, jo també t'estimo.

"Parla na Júlia en el seu comentari d’avui de com han donat la noticia de la malaltia d’en Paul Newmann de 83 anys, malalt terminal de càncer de pulmó, i es queixa de com recalquen que era fumador empedreït. O sigui, que és culpa seva el que li passa, clar i català, malgrat que hagi arribat a una edat en la qual molts ja firmaríem i en la qual qui no té un all té una ceba, això si hi hem pogut arribar, fumem o no. I és curiós aquest integrisme contra els fumadors, perquè el comentari de na Júlia ve donat per un altre d’en Quim Monzó ironitzant sobre la qüestió, a l’entorn d’un quadre on es mostra una dona nua, fumant. Sembla que en la seva època l’obra d’art va patir els atacs dels puritans d'aleshores i ara els dels puritans del nostre temps, però no pas per la nuesa sinó per la cigarreta que és, diuen, un mal exemple. Monzó fa broma amb el tema de la pipa de la pau dels indis, que ja no es podrà fumar, o amb la de Jacques Tati (a qui li han tret la pipa per posar-li una flor al metro de París). - Afegiria hom Humprey Bogart a la llista, o Sara Montiel i en Carrillo - .
Ara, la obsessió hipòcritament malaltissa de l’Estat vers els fumadors es gairebé paranoica. En primer lloc és el mateix Estat qui els hi ven la droga (tal com l’anomenen), en segon lloc, aquest estat ingressa cada any 3 bilions de les antigues pessetes de benefici per l’impost sobre el tabac, de tal manera que si els fumadors (que deuen ser un 35/40% de la població) deixessin tots de fumar de cop i a sobre d’agafar el cotxe enviaren a l’Estat a can pistraus, o sia a la ruïna.
El més curiós però és quan addueixen que el fumador costa diners a les arques de l’Estat. Mentida i fal·làcia on les hi hagi. Anem per pams, la gent en general té el costum de morir-se tota ella sense excepció, punt número ú, i sol fer-ho gairebé sempre de les tres ces: Cor, Càncer, Carretera, o bé de vell con en Carrillo quan ho faci que encara no.

Els fumadors doncs s’acaben morint del mateix que els que no fumen i possiblement, si el tabac és tan nociu com diuen per a la seva salut, ho fan abans, estalvi que té l’estat en despesa sanitaria per longevitat, que el personal no fumador cada dia arriba a més anys de vida convenientment drogat i atifonat de pastilles pels receptadors oficials de droga legal mèdica de l’Estat.

He vist morir abstemis de cirrosis i no fumadors de cancer de pulmó, i he vist morir alcohòlics de cirrosis i fumadors de càncer de pulm, per tant tenint en compte que el cost final de despesa pública sanitària és el mateix, però els fumadors, a sobre dels impostos que paga qualsevol ciutadà aspirant a cadàver, paga els impostos del tabac, o sia que contribueix més a les arques de l’estat que un no fumador, i la seva quitança amb la vida costa exactament el mateix, crec que s’ho haurien de fer mirar i fer pagar més impostos als qui no fumen per evitar un greuge comparatiu als fumadors."

gentilesa del Captaire

a voltes amb la tolerància

A ran d'un aforisme em varen deixar un comentari on es diu que la compassió i la tolerància no son més que injustícia i falta de respecte, i és cert, jo tampoc estic gens d'acord amb la paraula tolerar, i per tant la conseqüència de la seva aplicació, hom tolera només per educació alló que detesta, menysté o no entén, que vindria a ser com una caritat mal entesa i pitjor aplicada, molt en la línia populista i falsament pietosa de molts cristians vells. Per tant aparco en un racó de la memòria la paraula tolerància i trec a passejar, coneixement mutu, comprensió, respecte i complicitat.

I és que, aquesta societat instal·lada en un cofoisme nihilista permanent, obsessionada només em consumir i malbaratar i ignorar tot alló que pugui alterar la seva suposada estabilitat, no està per aquesta labor de convivència, i veu passar la vida a través del sofà i el televisor o la tarja de crèdit, immune a tot, interessada per no res i preocupada pel que no. I són aquests els símptomes de la decadència real d'una societat, quan instal·lada entre aquest cofoisme, tant se m'enfotisme i l'avorriment, s'entesta a molestar-se per les petites absurditats quotidianes, perdre's en mil i una bajanades, i fer veure que no veu els problemes reals del seu entorn; o dit d'una altra manera, els ignora i menysté, siguin els veïns del costat, la corrupció política, la situació del pais, o els morts de cada dia a L'Iràn o allí on sigui del tercer món, que sempre se li fa molt llunyà.

I voldria reafirmar-me en el sentit que la nostra societat, fa ja una temporada que ha començat a habitar permanentment en aquest estat previ a la decadència moral i ètica total.

Els àngels són negres

Tangentopoli a la catalana

Com Mans Netes es coneix un procés judicial italià dut a terme pel fiscal Antonio Di Pietro el 1992. El procés va descobrir una extensa xarxa de corrupció que implicava a tots els principals grups polítics del moment i a diversos grups empresarials i industrials. En l'opinió pública el procés va causar gran commoció, conegut com la Tangentopoli (tangent és comissió en italià). El procés va començar a Milà, al febrer, afectant a un dirigent local del Partit Socialista Italià. En els següents mesos es va anar estenent per tot el país. Es van investigar a milers de persones, inclòs parlamentaris en actiu. Les indagacions van ser fins i tot considerades excessives en produir-se alguns sucidis, com el dels empresaris Raul Gardini i Gabriele Cagliari que van commoure encara més el país. Políticament l'escàndol a penes va afectar a les eleccions generals d'abril de 1992, en no conèixer encara la profunditat de la Tangentopoli. Tot i així, la Democràcia Cristiana, principal partit des del final de la Segona Guerra Mundial, va perdre cinc punts, aconseguint el menor percentatge de vots de tota la seva història fins aquell moment. Van guanyar vots, en canvi, nous partits com la Lliga Nord. Les proporcions de l'escàndol van portar a que el 1993 es formés un govern de transició liderat per Carlo Azeglio Ciampi encarregat de redactar una nova llei electoral majoritària que substituís a la proporcional. Així es va arribar a les eleccions generals de 1994 que van suposar la pràctica desaparició dels partits tradicionals que ja abans havien començat a desintegrar-o fins i tot ja havien desaparegut com els democristians. Les noves eleccions van suposar l'aparició de nous partits com Forza Itàlia i de la nova política de blocs, obligada per la llei electoral majoritària que primava el candidat sobre els partits polítics.

Sembla palès que hi ha un clar paralelisme entre aquests fets de l'any 92 a Itàlia amb un superjutge justicier i anorreador, i els fets que s'estàn produint a casa nostra, i possiblement podriem seguir a nivell polític el mateix camí que Itàlia que 17 anys després d'aquella suposada neteja ética de la política està com està i Governada per qui la Governa. Com aixó de la corrupció sembla ser continuarà passi el que passi, potser després d'aquest sarau simplement ho faràn amb més discreció perquè no es noti tant, i malgrat es perdràn alguns llençols en la bugada de més d'un partit, tot canviarà per seguir sent el mateix i operant de la mateixa manera.

Com diu la vella dita: val més polítics corruptes coneguts que Berlusconis per conèixer)

FÈLIX MILLET: Conseller d'Economia JA!

Senzillament sublim, murri, genial, estic d'acord amb Surfzone i Galderich que Millet es el nostre heroi, el perfecte embaucador, al qui hauriem de demanar que escrivis un tractat de com fotre al personal i viure con un marajà. Apropiar-se o manegar 31 milions d'euros demostra que sap remenar les cireres i em sembla sublim fer pagar la meitat del cost del casament de la nena als Consogres, mentre de fet el pagaba amb diners del Palau. Aquest és el nostre home, no ens pot enganyar atès ja ho sabem que és un pispa a l'engrós. És llest, murri i encantador, un seductor amb tota regla.

De la mateixa manera que quan enxampen a algun hacker si realment és bo, l'acaben fitxant per combatre als altres des de l'imperi llei. A aquest home, aquest prohom, aquest geni de l'engany l'hauriem de posar ja, de Conseller d'Economia, amb Pallarols de segón i enviar-lo a negociar a Madrid, tindriem un finançament de collo de mico!

El "Consorcio" i "la Gran Corrupción"

De la mateixa manera que no sóc gens mitòman, tampoc estic obssessionat per res en general i sóc incapaç de donar massa importància a les coses. Em limito a veure passar la vida sense excessiu interés, amb certa displicència, com si no anès amb mi, tot i que a vegades pugui semblar que em molesta u obssesionada alguna qüestio, o m'apassionen altres, però nomès és aparença i prou per cobrir en el fons un profund avorriment interior. Té a veure el que he explicat amb l'augment desmesurat de visites que ha rebut aquest blog (normalment tranquil i previsible) en el decurs dels ùltims dos dies i avui també a ran de publicar només l'enllaç amb la noticia dels càrrecs públics que acumula la Sra. Anna Hernandez primera dama d'aquest país. Enllaç´al bloc L Gran Corrupción del Sr. Rafael del Barco Carreras

Dic aixó perquè hi ha gent que d'una causa en fa com si fos una croada, l'obssessió de la seva vida, i aquest seria crec el cas de Rafael del Barco de qui vaig penjar l'enllaç amb els càrrecs de la Sra. Anna Hernandez. No en sé res d'ell, llevat del que explica sobre les causes que el varen dur a la presó en un fosc cas amb el pare de Javier de la Rosa pel mig fa ja anys i que relata en aquest altre bloc de nom el consorcio. Ara, només tafanejant en tot el que explica dels últims trenta anys de corrupció a Barcelona, i entenen que explica la veritat dels fets (no es pot un invetar tot aquest fangar per més resentiment que dugui al damunt), és terrible, i hom no entén com ningú hi ha posat fre.

Avui ataca de nou al seu bloc parlant de Marina Badalona i del seu gran enémic, la seva obssessió: Narcis Serra. Narcis Serra, fosc i torb personatge amb més ombres que llums i que sota l'aparença d'un indolent llepaculs amb càrrec oficial perpetu, amaga molt més i remena molts fils pel que es veu. Com ja no em crec res ni a ningú i malfio de tothom us convido a llegir-lo i traieu vosaltres mateixos les conclusions oportunes després.

A vegades estaria d'acord amb les paraules del President Pujol que més tard va matitzar: Potser seria millor no remenar la merda dels partits i deixar-ho com està. És el que té la veritat quan la busques, que en trobar-la, el que tens davant teu no t'agrada i en aquest cas a més a més, fa molta pudor. Us deixo l'enllaç del comentari d'avui de Rafael del Barco al seu bloc: La Gran Corrupción.

la generació de la postguerra

Confesso que pertanyo a la generació salvatge de la postguerra del segle passat. Per a mi, com a la majoria de la mainada en la meva època era normal veure la iaia com li clavava garrotada a un conill per matar-lo primer i cuinar-lo després o com els hi trencaven el coll a les gallines. Als nou o deu anys a L'Estany on anava a passar l'Estiu, a Can Toneu, davant mateix del monestir al bell mig de la placeta que hi havia davant la botiga, feien la matança del porc, primer el degollaven entre xisclets fins que es moria i després el cremaven amb un bufador per deixar-lo sense pel i l'obrien pel mig per esquarterar-lo, i hom com la resta de mainada a primera fila veient-ho amb tota naturalitat.

En aquesta edat també a l'Estany, mentre anàvem a un turó que hi havia rere l'era de l'oncle, agafem "didortes" que és una espècie de canya amb espores i les fumaven o trèiem fum d'elles, malgrat picava a la llengua de nassos, i un dels esports favorits era fer baralles amb fones a "pedrada limpia" cada vegada que hi havia algun partit de fúbtol o qualsevol altre baralla i acabava com ara, o sia com el rosari de l'aurora. El meu berenar favorit era el pa amb vi i sucre i el diumenge de postres una mica de flors del remei o Aromes de Montserrat, perquè era un digestiu.

Ja de més gran em llevava a les sis del matí, i hivern o estiu, i amb una bicicleta amb remolc al darrere i sense casc, anava al Mercat a buscar la fruita i verdures que el meu pare havia encarregat abans per a la botiga de comestibles que tenien al carrer de Vilarrùbies, i en tornar anava a la rere botiga de Cal Siso Carreras el forner, a esmorzar mentre llegia novel·les de l'Oest de Fidel Prado, Silver Kane o Marcial Lafuente Estefania, i apali, cap l'escola a rebre palmetades a la mà del mestre de torn, que en el meu cas era invàlid i fumava a classe amb pipa.

Com era molt poc de vida em tenia de prendre abans de dinar una cullerada d’oli i fetge de bacallà que era nauseabund, no tant com l’invent posterior de la meva mare, pel matí i en dejú, (segons ella feia agafar gana), un rovell d’ou deixatat en un got de cervesa calenta.
Ja en començar a treballar, m'enduia l'esmorzar embolicat amb una pàgina de la Vanguardia i agafava l'autobús del Martí, normalment penjat literalment de l'exterior de la porta del darrere del vehicle, aguantant-me només d'una mà de la barra que hi havia (amb una mà feia mes fatxenda), tant quan anava a escola com en començar a treballar, per cert que treballar o anar a l’escola, tocava fer-ho també el dissabte (no existia encara el cap de setmana) i em vaig desvirgar anant de putes com s'esqueia en l'època i a l'edat més o menys adequada.

Vaig fer la “mili” on em vaig fumar algun que altre porro i agafar unes quantes torradores, i vaig conèixer molt bé la Plaça Gomila de Palma de Mallorca i les seves discoteques.

Per tot aixó i tal com es porta a dia d'avui la mainada, podria afirmar que vaig conèixer el costat salvatge de la vida, i malgrat tot he sobreviscut fins el dia d'avui. En les circumstàncies actuals, per molt menys, als meus pares els hi haurien retirat la meva tutela i hauria passat part de la meva infantessa i joventut en alguna dependència de la Molt Honorable Generalitat de Catalunya (si hagués existit en aquella època). No va ser així i entre altres coses varen servir totes aquestes pàgines viscudes de la meva infantesa i joventut, per a no convertir-me en un vailet infeliç, poruc i a més a més sobre protegit.

fitxatge d'un entrenador fantasma...

Segons informen alguns diaris esportius alemanys i holandesos, la selecció regional de futbol de Catalunya, té un nou entrenador, Johann Cruijff. Està bé, un fantasma per entrenar una selecció fantasma. Preguntaven avui a Rac1 dins aquesta fórmula tan perversa del "si o no" sobre la seva elecció. A mi m'ès igual o com diria el meu pare "tarsan m'en dona", per fer una pachanga un cop a l'any val qualsevol fins i tot en Charly, que per cert hi entén molt més de futbol, que en Johann, del qui no em crec que escrigui el seu article dels dilluns a la contra de "el periódico", com a molt deu donar alguna indicació i algun periodista sabadellenc li deu escriure.
No entenc com pot ser encara tan tingut en compte i admirat per molts cules, començant per l'actual president Jan Laporta. Això si que és un misteri i no el de la Santíssima Trinitat. Com a jugador va brillar la primera temporada que no la va jugar sencera (va debutar davant el Granada 4-0 al Nou camp) i a partir d’aquí sobretot en camp contrari es dedicava a desaparèixer en combat, ell i en Charly, o a auto-expulsar-se i de fet no va guanyar res més. En deixar el Barça atès el seu amic i soci Basilevitch el va embrancar i enredar en el fosc negoci dels porcs, que va ser la seva ruina, es va arrossegar per una sèrie d'equips com el Llevant fins acabar a la lliga americana. Com el va enredar Basilevitch diu molt de lo curt que és, o era en aquells temps, ell i la seva dona Chantal. En Basilevitch s'ho va muntar olorant el caler per dur els seus fills a la mateixa escola que els d'en Cruijff i en una festa d'aquestes d'aniversari típiques de quan la menudalla va a l'escola es va presentar i a banda del regal al nen, a Chantal li va regalar un abric de visón, i clar el duet holandes més curt que les mànigues d'una ermilla es varen deixar impresionar pel suposat magnat dels balcans que els va portar a l'hort o millor dit a la cort amb el negoci dels porcs.

D'en Cruijff és deia, o deien els periodistes holandesos que parla l'holandés de la mateixa manera que parla el castellà (o sia molt malament), vol dir doncs en aquest sentit que no cal que parli català, prou ens ha costat interpretar-lo en escoltarlo en castellà com per tenir de començar de nou ara amb el català.

S'ha de dir també, i ara toca al Drem team, que el 3-4-3, no és cap idea ni invent d'en Johann si més no d'en Rinus Michels que de fet ho havia agafat d'un altre entrenador holandes. Havía patit molt amb el Dream Team i gaudit no massa, un equip de tenia a les seves files jugadors de segona a com Baquero i més d'un altre, o un porter estàtic, però com els records o la fam de bons records tergiversa la historia, encara a dia d’avui es parla del Dream Team, que va acabar malament, com tots els equips a la fi del seu cicle, però la derrota a Atenes 4-0 davant el Milan encara cou, i aquí si que el poca-solta d’en Cruyff en va ser totalment responsable per irresponsable...
Ja vaig escriure en aquest mateix bloc a mitjans d'octubre de l'any passat que l'equip del Barça actual era molt millor que el sobrevalorat Dream Team, i cada vegada sembla mes pales, però com del Barça actual ja se’n parla prou vull parlar del Dream Team. Es cert que varen guanyar quatre lligues i una Champions, però com? Quan a la Champions es varen guanyar el pas a la final davant el Kaiserlauten amb un gol de Bakero de cap in extremis a l’últim minut quan perdien 3-0, i de les quatre lligues, tres les varen guanyar de rebot a ultima hora gracies a dos regals del Madrid i un del Deportivo.
D'acord que el Dream team jugava sense entrenadors, anomenar a Cruyff i Rexach entrenadors es ofendre a tot un col·lectiu de professionals seriosos i responsables, en canvi si els anomenéssim vividors o gestors de vestidor primes incloses seria més ajustat a dret i no crec es queixes ningú. No entenc com Johann Cruyff que ha estat una autentica rèmora pel Barça pot ser tan venerat. Com a jugador ja he explicat el qué, i com a entrenador, entenc no en feia, podia fer de psicòleg o de negociador de primes, però l'equip funcionava (afortunadament) sense ell, i així ho veig i així és com hom ho percep, i no és que hi entengui massa de futbol, però hi ha coses que son empíricament certes i aquesta per a mi n’és una d'elles, o sinó: Perquè mai més ha volgut entrenar? perquè sabia que fracasaria. Paraula de Romerito.

Sobre campanyes i pre-campanyes

Potser seria arribat el moment de pensar seriosament en suprimir les pre-campanyes i les campanyes polítiques de cara a les eleccions de cada quatre anys. Aixó, o canviar els responsables ideològics de les mateixes. I no ho dic pels casos com el Pretòria que han esclatat últimament, que aixó només és una altra història que ve de vell. No! em vull referir a les campanyes i precampanyes en general que de manera aclaparadora ens cauen al damunt, fins al punt d'avorrir-nos sobiranament o de molestar-nos, car ens tracten com si fóssim retardats de la manera que les condueixen.

A hom personalment, i crec que a molta més gent, no m’afecta ni faran canviar la meva intenció de vot. La percepció és que els líders de cada partit malgrat la gent que puguin tenir als mítings o la audiència televisada o per la radio, estan perdent el temps. En el meu cas, ha arribat un moment que ja no se qui ha promès que, o que a promès qui, si són aquestes promeses les mateixes de la campanya de fa quatre anys o són noves.

De fet, m’és ben bé igual, incompliran les noves, de la mateixa manera que ho varen fer amb les velles. Ja deia el professor Tierno Galván, que les promeses electorals estaven fetes per a no ser dutes a terme, puig de fer-ho qui guanyes les eleccions viuríem en el millor dels móns possibles.
En un conte d’Isaac Assimov dins de "Jo Robot" en un futur indeterminat, s'havien suprimit les campanyes electorals. Una sola persona als Estats Units, un sol ciutadà escollit era qui amb la informació pertinent dels programes dels candidats, decidia qui havia de governar. No recordo ara com acabava el conte, però vull quedar-me amb aquesta idea. Seria pràctic, econòmic i possiblement la decisió molt més justa que no pas ara. Per cert que podriem continuar en aquesta mateixa línia al Parlament de Catalunya, atès hi ha disciplina fèrria de vot per cada partit, amb qui hi anessin els primers espases ja n'hi hauria prou i la resta a treballar a la privada.

O posats a desmuntar-ho tot, potser hauriem de dissoldre el Parlament Espanyol i els Autonòmics i suprimir els Partits Polítics, de fet no serveixen per a gran cosa, ultimament tot acaba depenent de BRUSSEL·LES i aquests que estan al mig i no solucionen res, només gestionar i no sempre be, costen molts diners entre el que cobren i les derivades, i el mateix s'hauria de fer a nivell local, al cap i a la fi un Ajuntament com el de Sabadell en mans d'un professional, un de sol amb un bon equip i el 25% dels funcionaris que hi ha actualment aniria molt millor que ara, i l'estalvi econòmic seria brutal. I el mateix succeiria a nivell Català i Espanyol, un professional al davant, un bon gestor amb un equip competent, ben pagat i seria més eficaç que tota la patuleia de ministres o Consellers de cigalons que tenim actualment, ah! i res de sotssecretaris i alts càrrecs, inútils per a gairebé tot i aprofitables de no res. Com en el cas dels ajuntaments l'estalvi econòmic seria brutal, i a sobre es pagaria per les obres a fer o productes a adquirir un preu just, que ara, entre que es paga tard i malament, s'ha d'untar als egipcis i altri ma morta i favors que és fan atès es deuen, tot alló que faci o compri L'Estat, La Generalitat o qualsevol Ajuntament s'encareix un dos-cents per cent, que s’acaba pagant amb els diners de l’erari..
I és que és una exageració, tenim un Govern a Brussel·les, el de la Nació i el de la Noció o sia el Parlament de Catalunya, ah! i les Diputacions i Consells Comarcals, i pel que sembla aviat tindrém les Vegueries, i al darrere milers de funcionaris inútils, molts d'ells egipcis també, per a ells mateixos o per al partit.

No estic dient cap bajanada ni és aquest comentari un deliri propiciat per l'efecte del moscatell de la castanyada (crec), simplement es palès que tota aquesta patuleia no serveix per a res, i al cap i a la fi quan aquí per exemple hem anat una mica més bé és quan hem posat davant del Govern una gestoria, només que la nostra és tripartida i política , i una olla de grills, que tot s'ha de dir.
Ja ho deia Groucho Marx: “La política es l'art de buscar problemes, trobar-los, emetre un diagnóstic fals i aplicar després els remeis equivocats.”

Congrés sobre el canvi climàtic

De la Vega es compromet a donar 100 milions d'euros als països pobres perquè es desenvolupin de manera sostenible, en el congrés sobre el canvi climàtic de Barcelona que ha de decidir les bases d'un acord mundial per a la promera cimera de Copenhague, que ha de substituir al protocol de Kioto que no ha servit per a res ni ha respectat ningú. El congrés sobre canvi climàtic que se celebra aquesta setmana a Barcelona ha arrencat aquest matí enmig d'una gran expectació, amb l'obligació com a teló de fons d'establir les bases d'un acord mundial que serveixi per pal·liar el canvi climàtic, que substitueixi el protocol de Kyoto, i amb la presència d'aproximadament 4.000 representants d'uns 180 països.

Davant las noticia només dues matitzacions:

Una.- que no contin amb els cent milions, no els veuràn ni en pintura, que aquests dels PSoE no donen ni les gràcies i menys encara cent millons de peles, llevat que ens toqui posar-los a nosaltres.

Dos.- Que hi fan a BCN 4.000 persones a pa i ganivet per a no solucionar res de res segons ja diuen els representants d'ells mateixos? Heus ací el cobertís de l'antiga farsa. Paraules, paraules, paraules.... Ah! a aquests 4.000 que han vingut a pasar uns dies de vacances a BCN i als qui s'ha obsequiat amb un sopar sostenible amb castellers incorporats, que els comptin com a turistes, pujarà el tant per cent.

Càrrecs d'Anna Hernández Bonancia

No se qui és Rafael del Barco Carreras, de tant en tant em deixa com a comentari articles que publica al seu bloc, la gran corrupción. Sense afirmar ni negar el que publica perqué no ho sé, us deixo l'enllaç del comentari d'avui: CARGOS DE ANNA HERNÁNDEZ BONANCIA, ESPOSA DE JOSEP MONTILLA, Y ENTRE ELLOS, LA CAIXA. Altres informacions anteriors que m'havia deixa't s'han confirmat fil per randa. Compte doncs.

Aguirre, o la còlera de la deesa

Fascinant el personatge de Esperanza Aguirre i Gil de Biedma, presidenta de la Comunitat autónoma de Madrid. No és una pèrsona excessivament cultivada, però és llesta, molt llesta i a més a més no té el més mínim escrúpol i és capaç de sortir-se'n de qualsevol situació adversa com el cas de l'atemptat a Bombai, dels trànsfugues que li varen donar alegalment la Presidència de la Comunitat, de l'accident de l'helicopter que segur que si en Mariano Rajoy i va sense ella, se la fot, ella sempre es surt amb la seva sigui la situació que sigui.

Ara, en un exemple més del seu pervers cinisme manifesta que a l'any 2005 va ordenar deixar de tractar amb l'empresa Easy Concept esquitxada pel cas Gürtel, malgrat se sap que els anys 2007 i 2008 es continuaren adjudicant tasques a aquesta Empresa per a la seva Comunitat i fent-li els corresponents pagaments. Però ella ho nega i es queda tan ample i ningú gosa negar-li la major. Ella que va aconseguir desviar el traçat de l'AVE Madrid-Toledo per a no perjudicar o beneficiar uns terrenys del seu marit i que està fent molt de mal al seu propi partit en la lluita fratricida que manté amb Gallardon i Rajoy, que malgrat ser ells, dos, no en té ni per començar. Flac favor fa al seu partit atès un somrient i cofoi José Maria Aznar López contempla les picabaralles i la perdua de capacitat de control i lideratge del partit per part d'en Rajoy entre el cas de Madrid i el de València, esperant la seva descomposició per retornar qual adalil salvador, reclamat per les masses.

Aznar, per cert que parafrasejant Hitler en una conferència que va donar la setmana pasada a Barcelona, va reclamar en nom seu. Un sol país, un sol partit, un sol lider, donant la culpa de tot el que passa al País a banda de a ZP a les aunomies, i sobretot clar, a la catalana, i aixó dit per l'homenet no fa gens de gràcia, ans al contrari, preocupa i molt. A tot aixó Esperanza seguirà manant al seu regne i ningú gosarà dur-li la contraria, saben a que s'exposen, a la còlera de la deesa Aguirre.

Sovint, succeeixen coses inexplicables

Sovint, massa sovint succeeixen coses inexplicables, fets que no passen perqué si, que tenen un rerefons estudiat, calculat i planificat perquè així sigui, sempre amb una evident perversió del sistema i clarament perjudicials per a Catalunya, i ho diu un que no és pas de la ceba, ni de la crosta, però que palesa aquesta conxorxa permanent que qual gota malaia ens colpeja, ara aqui, ara allà, ara per enllà.

Ho deia perquè he trobat aquest comentari de fa un parell d'anys, i en podria trobar més d'atacs puntuals i concrets vers Catalunya. Sense anar més lluny, no us penseu que la posada en escena ni el moment de la detenció dels pressumptes integrants del cas Pretòria ha estat fruit de l'atzar o la casualitat, no! més aviat hi ha causalitat fins el punt de deixar que les càmeres enfoquessin emmanillats als pressumptes per la seva i nostra pròpia humiliació.

Qui jutja als jutges? perquè aquí no es tracte de fer veure que no passa res i qui dia passa Catalunya empeny com suggeria Jordi Pujol, i aquestes coses de les financions dels partits ja se sap, etc etc. No és aixó President, però tampoc el que ha fet Garzon, un altre - per cert - sospitòs habitual - servidor variable de interessos d'altri segons convingui. Vosté Senyor Pujol sabia o havia de saber que en Lluís Prenafeta era un mal company de viatge, i Macià Alavedra un incómode conseguidor, per tant no s'esquinçi tampoc ara les vestidures, que les coses són com són i no d'una altra manera. Ara, convindrà amb mi que deixant València a banda com a un cas perdut, més d'un empresari i més d'un madrileny deuen petar-se de riure davant el cas Pretòria o el mateix cas Gürtel, que no deixen de ser menudències davant les especulacions urbanístiques que s'han fet i desfet en terres de Doña Espe i rodalies. I aixó no ho ha investigat ningú, possiblement perquè a Madrid i rodalies no tenen pendent de resoldre l'Estatut d'autonomia al Tribunal inconstitucional.