CRÓNICA D'UNA DIMISSIÓ EN DIFERIT Francesc Puigcarbó 27.4.24

Sovint s'atribueixen a Pedro Sánchez dots maquiavèl·liques. Clar error de qui no ha llegit al florentí, o si l'ha llegit no l'ha entès. Maquiavelo és un personatge sovint malentès a Espanya. A principis del segle XVI, Nicolas Maquiavelo va sentar les bases de l'autonomia del pensament polític respecte al pensament religiós. Amb Maquiavelo, la relació entre governants i governats comença a explicar-se com una realitat en si mateixa, sense intervenció del que és diví. Maquiavelo va ser una enorme figura intel·lectual que a Espanya seguim confonent moltes vegades amb la simple astúcia. Ja voldria ser maquiavèl·lic Sánchez en aquests moments, ja que és possible que en un rampell de subjectivitat i sentimentalisme hagi comès un seriós error polític. No serà fàcil que el lideratge socialista surti enfortit d'aquest episodi, encara que l'escuma dels dies sigui avui favorable al president. Els seus estan mobilitzats i possiblement en tindrem notícia a les properes eleccions catalanes. Crec que no cal dibuixar un croquis sobre l'ofensiva en marxa contra la dona del president, Begoña Gómez. Sánchez sembla haver optat per protegir la seva dona i salvar el seu matrimoni en veure la seva dona sota atac. És una reacció que l'honra, una reacció profundament humana. Sembla increïble que aquell polític que no fa ni un any va sortir a totes s’hagi buidat en nou mesos. La primera reacció a la seva carta va ser aquest tuit de Jordi Évole: “Si dimiteix, se’n va en gran, desmuntant la seva afecció al poder. Si no dimiteix, es converteix en el líder contra la política porqueria. Sempre guanya. I ho saben”.És una expressió dels temps que vivim. Els polítics són sempre un reflex de la societat. Cada cop serà més difícil combinar societats hedonistes en què la vida privada ha cobrat un gran valor, amb dirigents polítics espartans disposats a suportar molta pressió durant llargs períodes de temps. Tres dies després d'un resultat electoral que semblava fet a mida del PSOE com a factor d'estabilitat, Sánchez amaga dimitir. Dilluns haurà de donar explicacions i aquestes no podran ser només de caràcter subjectiu. Misteris de la política espanyola en els temps de la màxima acceleració de la història. La dimissió en diferit n'és un clar exemple.

Enric Juliana sosté que Pedro Sánchez ja se n'ha anat, encara que dilluns anunciï la seva continuïtat al capdavant del Govern, una vegada conclòs el període de reflexió de cinc dies anunciat per ell mateix dimecres passat. Encara que segueixi al lloc, després d'haver provocat aquests dies un debat públic agitat sobre els límits de l'agressivitat política a Espanya, Sánchez haurà començat a anar-se'n en la mesura que ha enviat un senyal de debilitat a una societat acostumada a la verticalitat del poder i a mesurar la qualitat dels seus governants pel grau de resistència a l'adversitat.

¡BASTA YA! 27.4.24

Pedro Sánchez no pot més, nosaltres tampoc. Pedro Almodóvar fa una pausa al rodatge de la seva nova pel·lícula per reflexionar sobre les reaccions a l'anunci del president del Govern de fer servir uns dies per prendre una decisió sobre el seu futur. a el diario.es

"Vivo encerrado en la película que estoy rodando, la realidad ocurre muy lejos de las localizaciones donde ruedo, mi cerebro no registra ningún dato, por pequeño que sea, que no tenga que ver con el rodaje. Son meses de preparación y semanas de rodaje y empiezo a notar el cansancio. Anoche, cuando llegué después de una interminable sesión de fotos para la promoción me topé de bruces con la carta de Pedro Sánchez en televisión y me eché a llorar. El cansancio me provoca esta hipersensibilidad y me debilita frente a cualquier emoción. Recuerdo en alguna conversación con amigos, no hace mucho, comentar nuestra extrañeza de que nuestro presidente no se hubiera plantado ya y nos hubiera mandado al infierno, por utilizar un eufemismo. Esta carta abierta no es una sorpresa. No existe ser humano que resista lo que el más resistente de nuestros presidentes ha estado sufriendo los últimos años, en una escalada que supera todo lo imaginable. No me extrañó que se rompiera y me provocó tal indefensión que me puse a llorar como un niño. Pedro Sánchez tiene derecho a irse y abandonarnos a nuestra suerte. No nos lo merecemos, como no nos merecíamos en la alcaldía de Madrid a Manuela Carmena. Me puse a ver la televisión y me sorprendió la falta de empatía de los representantes de los medios ante un gesto que nos muestra a un hombre brutalmente herido y roto. Era el ser humano el que escribía la carta de no puedo más, dejadme que lo piense unos días para no actuar en caliente. Parece que a Pedro Sánchez no se le reconoce su humanidad, está obligado por su cargo a ser sobrehumano. No hay palabras que puedan calificar, al menos no se me ocurren, lo que está ocurriendo: un pseudo sindicato pone una denuncia basada en recortes de periódicos ―muchos de ellos ya se ha demostrado que son falsos― y un juez la admite a trámite. Es tan inaudito (tan peligroso para nuestra democracia) que pone al límite la capacidad de resistir de una persona quemada por años de resistencia. No hay nada más dramático y comprensible que el gesto del presidente. Imagino cómo se sentía (el mismo día en que la denuncia ya había sido tramitada y él ya había tomado la decisión de tomarse unos días) cuando Rufián le preguntó en el Congreso si creía en la justicia, y Sánchez haciendo de tripas corazón tuvo la tristísima elegancia de decir que sí, que seguía creyendo en la justicia.

Actualmente existe una nueva técnica para derribar al adversario político, acosarle mediática y judicialmente hasta quebrarle emocional y judicialmente, que no soporte más presión. Es una estrategia que no tiene ninguna relación con la política, en ningún momento se ponen en valor los resultados de la gestión del presidente. Es una técnica basada en la crueldad y la tortura psicológica personalizada de la víctima, que se complementa con la tergiversación y manipulación, y que cuenta con la connivencia de uno de los poderes del Estado tan importante como el poder judicial.

Como ciudadano y como demócrata que esto ocurra resulta devastador, porque pone en peligro nuestra exigua democracia, ya de por sí mermada e imperfecta. Todo lo que está ocurriendo es gravísimo y nos concierne a todos los ciudadanos y a los partidos políticos que hace tanto tiempo se han olvidado de nosotros. Nos esperan cuatro días de mucho ruido e incertidumbre, de impaciencia y de escuchar muchos disparates, ya se están empezando a oír. Yo no estaré aquí para cuando el lunes Sánchez nos comunique su decisión. Estaré en Nueva York terminando de rodar mi nueva película, aislado. En esta soledad me pregunto si la izquierda, que espero dolorida, se despertará de su pesadilla y estupor y organizará algún acto de apoyo a nuestro presidente y demostrarle a la otra España que somos muchos, tantos como ellos.  Este momento merece un ¡BASTA YA! rotundo, furibundo. Qué es lo próximo que ocurrirá, tanto si dimite Sánchez como si se queda. No quiero ni pensarlo. No puedo. En estos momentos, mi corazón está con el presidente y su familia.

LA VIDA EN UN BLOC 26.4.24

S'atribueix al periodista Justin Hall l'honor de ser pioner del que entenem com un bloc, o blog. Quan Hall tenia vint anys i era un estudiant universitari va començar a exercitar-se en l'ús diari de la web, escrivint i navegant-hi, el que el va ajudar a desembarcar a l'equip de la coneguda revista Wired, una icona entre les publicacions dedicades a Internet. Tot i que s'han definit com diaris personals, el que s'ajusta inicialment a la realitat, els blocs es van diferenciar d'aquells, també des del principi, en dues qüestions crucials. 

La primera és que, mentre en un dietari clàssic les entrades i anotacions es produeixen en ordre cronològic, de més antigues a més recents, en un bloc s'inverteix aquest ordre, de manera que es consulta començant pel final, retrocedint en el temps a des d'allí. La segona, i molt més important, consisteix en que normalment els diaris personals estaven, i estan, dedicats a atresorar els secrets de la nostra identitat més profunda. Encara es venen a les papereries llibrets de fulls en blanc que es tanquen com caixes fortes amb pany i forrellat per tal que ningú tafanegi el que hi escriuen els nostres adolescents, diaris personals que qui més qui menys ha tafanejat. Per contra, els blocs van ser ideats per ser llegits, estan plens d'enllaços a altres blogs que els altres escriuen i, siguin quins siguin els valors que s'hi defensin o estiguin presents, la intimitat no forma part d'aquest elenc. Al contrari, es diu que hi ha una bona dosi d'exhibicionisme, de vegades sota l'excusa de la comunicació, en tota l'activitat que es desenvolupa a la xarxa. Se l'acusa també d'endogàmica, i en certa manera així és, tot i que, més aviat diria que conflueixen en els blocs una serie de persones compromesos en les coincidències, que es visiten i deixen comentaris entre ells, encara que haig de confessar que en aquest sentit, deixar comentaris, sóc un petit i negligent desastre. És una afinitat innata de L'ésser humà cercar complicitats, el dret de reunió traspassat a la xarxa, la idea de tribu, i els blocaires formem part d'una tribu. El bloc és també divulgació i compromís. Aquí ningú cobra i per tant no té el pensament ni les seves ideés censurades per la butxaca, i diria que cada vegada es desbarra menys i es raona més. 

De fet, un bloc és l'últim reducte de llibertat i honestedat informativa que queda, sempre dins la capacitat de cadascú, i sense tallar-se, lliurement la gent s'esplaia i diu la seva. Deu ser - entre altres coses - aquesta, una de les causes dels menys-teniment en general dels suposats professionals de la informació - els periodistes - que curiosament, molts d'ells tenen també el seu bloc. Com els polítics, que el tenen només quan els convé i pocs estan en actiu de manera permanent. El bloc, és també una eina que permet esbravar-se al ciutadà mitjà que molt té a dir i no sap com canalitzar a traves dels mitjans la seva opinió, a vegades el seu crit. I és cert que acabes caient en una certa per a no dir clara rutina i que a mida que s'allarga la vida del bloc cada vegada costa més que vols dir. 

Però això va ser uns anys després de que Hall comences a publicar la seva vida a Internet dia a dia, Encara faltava molt perquè apareguessin Twitter (X) o Facebook; és quan els blocs creats per Pyra Labs el 1999​ i adquirits per Google el 2003​, eren el 'rien va plus' de la modernitat tecnològica, però la seva actualitat va ser efímera, aviat varen ser superats pels esmentats twitter o Facebook La llista dels blocs oblidats des que vaig començar al 2006 és extensa, molt extensa. És el que hi ha, totes les novetats tecnològiques pateixen la síndrome Joaquin Murrieta, que ja està afectant a Facebook i Twitter, de clara capa caiguda, i ho farà també amb Instagram o Tit-Tok, que seran substituïts encara no sabem per què, però que també serà engolit per un altre avenç i així successivament. 

No sé, per a mi el bloc és una 'joie de vivre', una il·lusió diària i una manera d'esbravar-me, d'opinar sobre la majoria de les coses que no entenc ni en tinc idea, que és un dels esports nacionals, i al que de moment, m'hi segueixo dedicant, amb menys temps del que pugui semblar. Ja ho deia no sé qui: No només dels blocs viu l'home. 

LA QUEIXA DELS IDIOTES 26.4.24

Un idiota és un idiota. Dos idiotes són dos idiotes. Deu mil idiotes són un partit polític - Franz Kafka. 

És possible que els nostres polítics, en general, hagin esdevingut idiotes?, es pregunta Toni Segarra, tot i que sap que no és així. És més, jo diria que més aviat és al contrari, som tots nosaltres, o gairebé tots, els que som idiotes, en el sentit més etimològic, més grec, del terme. Idiota ve d'idiotes, paraula que designava el ciutadà privat, i per extensió, a qui no s'ocupava dels assumptes públics. Els grecs, com és sabut, valoraven en extrem la participació cívica, essencial per a la democràcia, i el terme va acabar designant l'inútil, el mancat d'ambició, l'egoista, l'ignorant, l'immadur. Potser som nosaltres, els que no passem de la queixa, els que seguim endavant malgrat aquest ambient crispat, com si no anés amb nosaltres, com si no fos greu. I potser no ho és, encara. Però ho serà. Tornar a la política, ser menys idiotes, exigiria triar els que no ens separen, els que no s'insulten, els que no difamen. Seria un pas. Però aquí ja tenim un problema irresoluble; a qui collons triem que sigui capaç de governar amb honestedat, sense separar, sense insultar, sense difamar. Només hi hauria una solució (impossible), que ningú anés a votar a les properes eleccions, però com que això no passarà, només ens queda aguantar-nos, instal·lats en la queixa permanent. 

LA MÁQUINA DEL FANG 25.4.24

L'escriptor italià Umberto Eco passarà a la història per ser l'autor de la novel·la El nom de la rosa, però el seu llegat, especialment al seu país, va molt més enllà d'una novel·la que ja és un clàssic contemporani. Mort el 2016, Itàlia el va plorar com el seu intel·lectual més gran a la segona meitat del segle XX i les seves aportacions també en l'esfera política i dels mitjans de comunicació són incomptables. És el cas del terme màquina de fang, que avui és notícia a Espanya per ser l'expressió que utilitza el president del Govern, Pedro Sánchez, a la carta a la ciutadania per definir l'assetjament que està patint la seva dona i que el porta a plantejar-se si val la pena seguir al capdavant del càrrec. Així ho ha expressat Sánchez: “Sense cap rubor, el Sr. Feijóo i el Sr. Abascal, i els interessos que a ells els mouen, han posat en marxa el que el gran escriptor italià, Umberto Eco, va anomenar la màquina del fang. És a dir, tractar de deshumanitzar i deslegitimar l'adversari polític a través de denúncies tan escandaloses com falses”.

Abans de la seva mort, Eco va publicar una última novel·la, Número zero, que va tenir una important recepció al seu país i que constitueix una de les seves darreres grans contribucions al llenguatge polític. Home d'enorme experiència al camp periodístic, els darrers anys de la seva vida es va interessar especialment per l'ús de la premsa per a la destrucció de la imatge pública de rivals polítics. D'això anava la darrera novel·la: la història de Colonna, un periodista d'edat avançada i carrera erràtica que, contractat per un petit mitjà de comunicació, se suma a una redacció les pràctiques de la qual passen per difamar, construir muntatges i fer xantatge a membres del poder polític i econòmic per tal de fer-se un lloc en aquest mateix poder.

La novel·la s'endinsa en una fictícia redacció que difama i extorsiona la classe política italiana. Escrita com una paròdia mordaç i descarnada de les misèries del periodisme, la novel·la està ambientada el 1992, el mateix any de l'escàndol Tangentopoli, un cèlebre procés judicial (curiosament batejat també com 'Manos Limpias') que va destapar una trama política i econòmica de corrupció de llarg abast i que va commocionar l'opinió pública italiana. El fruit d'aquella operació, que va arrasar amb tota una generació política, va ser el primer govern de Silvio Berlusconi després de les eleccions de 1994. És a Número zero on Eco explora el concepte de la màquina de fang, que no és només la idea de publicar muntatges per destruir la reputació d'un rival polític, sinó que té un matís important: es tracta de comptar o fins i tot insinuar dades íntimes, per menors que semblin, i tractar de tombar el personatge en qüestió per assumptes privats i no per possibles corrupteles que hi hagi comès en la tasca política. En nombroses entrevistes de l'època, Eco mantenia que només amb la mera revelació d'aspectes de la vida personal n'hi havia prou per començar a crear una "ombra de sospita", i assenyalava que les xarxes socials, en tant que amplificadors d'aquestes petites "esquitxades de fang" podien anar minvant el prestigi de qualsevol. “Hi va haver un temps en què si no agradava un president, com Lincoln o Kennedy, el mataven –va mantenir Eco en una entrevista a la televisió italiana–. Amb Clinton es va mirar que feia al despatx oval o al llit. Des de llavors es va començar a assassinar presidents i rivals polítics amb la deslegitimació”.

LA CONFIANÇA FA FÀSTIC 25.4.24

La història de Pedro Sánchez és plena de cops d'efecte. Fins i tot els seus detractors més severs es rendeixen davant la seva gran capacitat estratègica de treure conills del barret de copa en condicions impossibles i tornar a la vida quan estava mort i enterrat. Per això quan ahir va anunciar que obria un procés de reflexió intern per saber si valia la pena continuar al capdavant del Govern per la campanya d'assetjament que està patint la seva dona, Begoña Gómez, no n'hi va haver pocs que van pensar que estàvem davant d'una nova estratagema del rei de la resiliència. Sánchez s'ha donat de termini fins dilluns que ve per donar a conèixer la seva decisió definitiva. L'anunci del president és inèdit. La majoria de primers ministres o caps de govern que s'han trobat en una situació crítica opten per dimitir o aguantar fins a l'últim dia. És estrany que un dirigent d'aquest nivell obri un compàs d'espera a la seva agenda pública i deixi el país durant quatre dies. Si algú ho pot fer segurament és Sánchez, el mateix que va ser derrotat pel seu partit i va aconseguir recuperar la secretaria general, o qui va avançar unes eleccions generals l'endemà de perdre de manera rotunda unes autonòmiques i municipals. Tot i això, sembla molt difícil que Sánchez pugui comparèixer dilluns per dir que s'ho ha pensat millor i seguirà al capdavant del Govern. L'entorn del president admet que estava molt tocat anímicament per la campanya empresa contra la seva dona per alguns mitjans amb el suport del PP i Vox. La cirereta va ser l'anunci de la demanda de 'Manos Limpias', una organització que ja va asseure a la banqueta la infanta Cristina, i l'inici de diligències per part d'un jutge. La carta en què va anunciar la seva decisió va ser escrita pel mateix president, i hi denuncia l'existència d'“una coalició d'interessos” que es valen “de tots els mitjans al seu abast per destruir personalment i políticament l'adversari”. Benvingut al club. Això ja ho van patir al seu dia polítics independentistes a l'operació Catalunya. Què passarà dilluns? Sánchez és sincer en la queixa, però no deixa la porta oberta de dilluns per a res. Entre seguir o dimitir, sempre hi ha el camí del mig d'una qüestió de confiança. - Jordi Juan a la vanguardia. Diu la dita que la confiança fa fàstic, però a vegades d`una situació complexa en pot sortir una bona solució. La solució podria ser José Luis Rodríguez Zapatero?. No se en quina situació està per poder aspirar a la presidència del PSOE i del Govern, pero podria ser una bona solució.