de com escriure una novel·la i sobreviure a l'intent

Ara que tenim a un blocaire i una blocairessa (d'aquesta em mata), disposats a escriure una novel·la, voldria comentar el procés d'escriure-la almenys en el meu cas. Llevat de la primera i més densa, l'Esperit del Vallès que la vaig anar escrivint sobre la marxa i per un espai de gairebé dos anys, la resta ja abans de començar les tenia dissenyades al cervell, des de l'inici, el desenvolupament i el final, de manera que un cop posat anava relativament ràpid atès quan escric no faig cap correcció ortogràfica ni reviso res, simplement vaig tirant, el que em permet escriure un primer text inicial am bastant rapidesa. Fins aquí tot bé, no hi ha dubtes i tot sembla ha quedat tal i com ho havies pensat. A partir d’aquí és quan comença a complicar-se la novel·la, atès tornes a començar revisant tot el text escrit des del començament, afegint per aquí, retallant per allí, canviant diàlegs o situacions i normalment afegint-hi un xic de palla per allargar l’història. No sóc massa maniàtic en aquest sentit, hi ha novel·les que són de cent pàgines i n'hi ha de tres-centes o més. Des del meu punt de vista tota novel·la que passi de dues-centes pàgines, sinó no està molt ben escrita o l'història a explicar t'atrapa es fa molt pesada.

A partir d’aquí, sobretot quan has escrit la teva primera novel·la, novel·la que òbviament és la mare de totes les novel·les que s'han escrit i descrit, se suposa que l'has d'enviar a alguna editorial per veure de publicar-la. I aquí és on jo no perdria el temps llevat de si heu aconseguit que algun conegut la llegeixi i sigui capaç de donar-vos una opinió sincera i honesta que faci considerar la possibilitat de que es pugui publicar. Dit aixó, en aquest sentit per a mi la millor editorial és "La Campana", perquè es llegeixen tot el que reben i si hi veuen possibilitats són dels que tiren endavant l'edició. No és fàcil, pregunteu-ho a l'Albert Sánchez Piñol a qui l'editora de La Campana, na Isabel Martí li va fer refer sis vegades la Pell Freda fins arribar on ella creia que la novel·la estava al seu punt.

De no ser així, que les opinions no siguin excessivament entusiastes, el millor és publicar-la en un bloc com vaig acabar fent jo i que vagin passant, o auto publicar-se que sobretot en poesia es sol fer molt. No tinc ni idea del que val auto publicar-se una novel·la però hi ha pàgines web que informen de com fer-ho. Res més, que vagi molt bé, us asseguro que l'experiència val la pena.

Afegitó: Hi ha un llibret molt interessant d’en Ramon Folch i Camarasa “Manual del perfecte escriptor mediocre” guanyador del premi Pere Quart d’humor i sàtira del 1991 que val molt la pena llegir-se’l.

Amics, coneguts, saludats i venedors pesats

M'agradaria saber per quins setze ous els departaments de màrqueting d'Empreses varies, comandades per indolents mentals amb paràlisi cerebral creativa, han d'enviar als seus comercials a molestar per les cases en hores gairebé sempre intempestives, sia via telèfon o trucant al timbre de casa teva quan més ocupat estàs, o la seva gran especialitat, les hores de dinar, de la migdiada o de sopar. Hi ha també els repartidors de correu comercial que tenen la habilitat de trucar a tots els timbres de l'interfon del bloc de pisos, pert tal que els hi obrin la porta. Avui ha estat Jazztel que m'ha vingut a molestar per les dues vies, a les dues quan estavem dinant han trucat a la porta i a les quatre a mitja becaina m'han molestat per telèfon, i unes noies que em volien vendre una Biblia, però ahir foren els de Gas natural que últimament estàn molt pesats i pasan molt sovint.
De la mateixa manera que hi ha blocs de pisos o cases particulars que tenen posat el rètol en el que hi diu que no s'accepta publicitat comèrcial, potser se n'hauria de posar un altre dient que no s'accepten venedors pesats, i quan al telèfon, legislar de manera que aquests genis del màrqueting tinguessin totalment prohibit molestar als ciutadans a casa seva, a banda d'esbrinar d'on han tret els números de telèfon d'un quan et truquen al mòbil. Si et truquen al fixe sol ser una gravació que et diu que marquis l'asterisc per enganxar-te la línia, i ja has begut oli. Aquests que truquen sempre d'un número on no hi pots retrucar (aixó em sembla ara ho han arreglat els del Govern) fan les trucades de manera cíclica, però el dia que et toca en una tarda poden fer-ne quatre o cinc. Al mòbil si veig nº privado ja no l'agafo, aquí la tocada de nassos ve per la tarda a l'hora de la migdiada que els de Movistar s'han entestat en que m'ha tocat un Audi si envio un SMS. Són molt pesats i no són ni amics, ni coneguts, ni saludats, només són venedors pesats.

Com carregar-se Cat radio: per Joan Ferràn

l'objecte a l'esquerra de l'imatge és l'ìnclit Joan Ferràn, assot de Catradio.

CiU retreu a Manel Fuentes que faci de "showman". Diu na Meritxell Borràs cque reu que restarà "credibilitat" a 'El matí de Catalunya Ràdio', o aixó li han manat que digui. Mentre a can PSc per boca d'en Joan Ferràn, reclamen més pluralitat a la tertúlia de Catalunya Ràdio. Ferran va fer una intervenció en la que va afirmar que "hem constatat que hi ha un reconeixement en aquest sentit de la pluralitat que s’ha intentat esponjar, per dir-ho d’alguna manera, o incorporar a les tertúlies i als programes de la ràdio i de la televisió pública, doncs, persones que provenen de diferents àmbits del pensament diferents, però també ens agradaria fer-li un suggeriment, que això per ser possible i per perfeccionar encara més aquest pluralisme, aquesta pluralitat, si es pogués estendre també això a la procedència d’aquestes persones".
Ja no sé qui és l'actual director del que en queda de Catalunya Radio, però és veu que en Joan Ferràn hi té molt a dir, així com Meritxell Borràs. Ambdòs deuen tenir alguna frustració u obssessió infantil de fer de director de mitjà radiat donat el seu interes de dirigir els continguts i la tasca del director del matí de Cat radio Manel Fuentes, sobre que i com ha de conduir el seu programa i en que ha de treballar o no, decidint ells si és compatible o no.
Atès ja li han fet prou de mal a l'exemisora lider d'audiència del país de la que han aconseguit (sobretot en Joan Ferràn) que pleguin els millors professionals (la llista seria dolorosament llarga), seria d'agraïr que el Sr. Joan Ferràn i altri es guardessin la seva opinió ben guardadeta allí on els hi càpiga que de tragaderes prou en tenen, i deixi'n treballar tranquils i de la manera que consideren opoirtú als quatre professionals que encara resten a aquesta abans exemplar emisora de radio, que els socialistes amb la connivència del President de la Generalitat i sobre tot el Sr. Joan Ferràn han aconseguit carregar-se-la. Ells sabràn pèrquè.

Nosaltres els catalans, o l'extinció dels Ximelis

“La periodista i escriptora Patrícia Gabancho - nascuda a Argentina - augura en el llibre de Víctor Alexandre "Nosaltres els catalans", que m'he llegit amb un cert retard: “la meva predicció és que s’independitzarà Escòcia, ho farà després el País Basc aprofitant l’escletxa i, quan Catalunya s’ho estigui rumiant i donant-hi voltes, Europa tancarà la porta. Ens quedarem a dintre i ens fotran de debò. Ens destruiran. Si Catalunya es queda dintre d’Espanya, desapareix.” Gabancho afirma també que “ens diuen que la cultura catalana és identitària. I l’espanyola, què és? Diuen que gastem diners en coses identitàries, però ¿sap la gent quin pressupost remena l’Institut Cervantes? Doncs equival al 50% de tot el pressupost de cultura de la Generalitat! Ja pots comptar quants diners gasta el Ministeri en cultura espanyola.”

.

Es nota que la senyora Gabancho ve de fora, atès no s’ha adonat que Catalunya ja ha desaparegut de facto, mentre la seva cultura agonitza i no és ja gran cosa més que una entelèquia, entre altres questions per els governs anteriors talment com l'actual no s'hi han interessat mai gaire, i el que s'està fent és amb més esforç que reconeixement, sempre des del món privat.

L’ús social del català comença a ser ja anecdòtic i la gent mira qualsevol tele menys TV3. En deu anys en que canviïn de barri els que només veuen TV3 i escolten Catradio (els Ximelis) aixó s’en va en orris. Bé, Catradio abans per demèrits propis.

I com no hi ha res a fer, ni queda gaire personal per defensar-ho, no cal encaboriar-s’hi, les coses són com són i no com voldriem que fossin, i negar aquesta evidencia és no voler acceptar una realitat palesada dia a dia. El mal ja està fet i l'evidència que qualsevol persona a Catalunya por moure's en castellà sense cap problema, és la sentencia de mort definitiva, màxime quan els altres cada vegada estàn més envalentonats, car aquí hem passat d'una generació de gent ja gran que molts d'ells varen fer l'esforç de parlar el català, a les següents que tot i haver fet l'ensenyament en català no l'usen per a res i parlen sistemàticament ern castellà. I aixó que el President del País l'està aprenent (tard però amb prou profít), però no cal Sr. Montilla, ja no cal. Ja és tard.
Crec que erra també la Senyora Gabancho quan diu que el País basc assolirà la independència. Ja li asseguro jo que no, amb referèndum o sense, poc coneix als veïns de Madrid i als Bascs la Sra. Gabancho. Ni els seus ulls ni els meus, ni els del meus nets ho veuran. Possiblement, els meus nets i els de la seva generació no entendran del que estem parlant ara, de nacions, estats, llengües, tot conceptes decimonònics que espero en trenta o quaranta anys, es vegin superats per la modernitat i la lògica del sentit comú, tot i que sap greu renunciar a la llengua i la cultura del teu país, no dic la identitat atès aixó ja és més eteri i intangible, però desapareixerà engolit per la persistència del castellà, i en certa manera tot això de les pàtries i les banderes passarà a segon terme dins una sola Europa si tothom es capaç de creure en ella.

Espanya es una unitat de destí en lo irracional i concedir la possibilitat de independència al País Basc o a Catalunya no entra en els seus esquemes mentals, atès seria una decisió racional. Que hi farem, venen temps nous i haurem de viure d’una altre manera i juntament amb altres cultures, o tal i com està tot plegat, potser hauria d’haver escrit: sobreviure.

Forners, una flaira que s'esvaneix

Quan tenia nou o deu anys, abans d’anar a l'escola anava a esmorzar al costat de casa, a cal forner; Sisu es deia ell i Catalina la seva dona. Ell era un home alt i gran i ella molt menuda i simpàtica. Esmorzava darrera la botiga on hi tenien una espécie de menjador cuina tot-terreny la majoria de forners antics, i on hi feien practicament la vida diària, esmorzar i dinar, escoltar la radio o llegir el diari; encara a dia d'avui hi ha moltes d’aquestes rere botigues ara amb televisió incorporada. Alli en aquesta rere botiga d'en Sisu i na Catalina hi havia una enorme prestatgeria curulla de novel·les de “l’oeste” desde Fidel Prado a Marcial Lafuente Estefania, o Zane Grey, que jo devorava amb la avidesa pròpia de la edat. M’agradaven sobre tot les de Zane Grey “Huracan, la heroina de Fort Henry, etc” que em semblaven molt més ben escrites que les altres que eren més de pim pam pum. Cada dia esmorzava pa de pagès o girat, acabat de coure i un xic calent encara que diuen no és bo per l’estomac, però si ho és pel paladar, almenys el meu, acompanyat de pernil, llonganissa o anxoves que m’agraden amb bogeria encara a dia d’avui.

En Sisu fins que es va comprar una màquina de pastar helicoïdal - una Saus - amassava encara a ma, i el pa fermentat com cal, sense pressa era boníssim, prenent-se el seu temps. Quan pels voltants de les set havia acabat de coure el pa del dia, en Sisu esmorzava i se n’anava a dormir, fins al vespre que pels voltants de les deu començava a fer el pa del dia següent. La flaira quan sortia del forn de sola encara la puc recordar i sentir-la a dia d’avui quan volto per més d’un forner a primera hora del matí.
En aquella època, el pa es venia a pes i si no hi arribava, et donaven “la torna” que solia ser un tros de coca o de pa, i la venta era pel matí. A la tarda la persiana dels forners romania mig entre oberta per si algú en necessitava o havia de menester que es deia abans, i gairebé mai en sobrava o en faltava, el forner ja tenia apamada la seva clientela i tallava gairebé just.
Ha passat molt de temps i ha canviat molt el món del forner; cert és que molts ja no s’hi posen a les deu de la nit, però ho fan a les tres o les quatre de la matinada, i la jornada laboral no s’acaba a les 7 sinó que és pràcticament continuada (amb aturades esporàdiques per mal trencar la són) amb l’invent aquest del pa calent tot el dia, al que hi hem d’afegir que en reparteixen per bars i restaurants. El forner que abans tancava el diumenge o el dilluns, ha passat a treballar 363 dies l’any, matí i tarda i malgrat aquest esforç d’adaptació als nous temps està sucumbint en la seva comtessa contra la venda del pa precuit, que venen a punts de venda concrets, supermercats, benzineres, bars , paquistanis de cal mai tanquis, "Horno Manoli de pan cocido con leña," o grans centres comercials i a sobre normalment a un preu inferior.
No se si la gent sap valorar l’esforç del forner en oferir una gama variada de productes artesanals que s’han anat ampliant els últims anys, en un esforç de no perdre competitivitat davant aquest poderós enemic; fixeu-vos la variada i saborosa oferta que te un forner del barri o del poble en aquest esforç per no perdre el tren del seu negoci, perquè cert és que aqui s'ha perdut la cultura del pa que en canvi els francesos han sabut preservar. De cinquanta anys enrere es compra pa a qualsevol lloc, supermercat, benzinera, paquistaní, etc etc, sense preocupar-se per la qualitat del producte adquirit a bon preu, aixó si.
Hi ha una franja generacional que encara és consumidora de pa a cal forner, que seria els de cinquanta i pocs anys en endavant, encara em vaig trobar l'altre dia al meu germà Lluís que anava a buscar el pa a l'Antic i no hi viu pas a la vora, però dona valor al producte de qualitat, ben fet i amb una bona varietat d'oferta. Sense anar més lluny l'altre dia em varen regalar els d'el Xamfrà de Canovelles una barra de pages feta amb farina d'espelta que era de bogeria. Però rere aquesta generació venen els consumidors de plàstic envassat que van al super i carreguen de tot fins i tot el mateix pa. Perquè? una nova manera de viure, o la comoditat, o a vegades la necessitat, el cert és que la cultura del pa aquí s'ha perdut en poc temps, mentre que a altres països com a França han estat capaços de mantenir-la, i cert és també que l'Estat Francés hi ha posat el seu gra de sorra, mentre el d'aqui el nostre ha passat de l'assumpte olímpicament, i hom gosaria a dir que continúa passant.
No s’ha perdut la guerra però si moltes batalles, una d’elles la generacional; pocs son els fills de forners que volen continuar el negoci dels pares i prefereixen una feina encara que sigui a precari de 8 hores diàries de dilluns a divendres i un més de vacances; el forner te també dificultats per trobar dependentes disposades a treballar dissabtes, diumenges i festius; les noves normatives de sanitat i la modernització dels obradors han suposat una elevada despesa difícil d’amortitzar i que no compensa, i la competència esmentada abans ha fet forat, de manera que estan plegant forners i curiosament l’obrador que anys enrere es considerava el pla de pensions del forner, a dia d’avui no val res; l’únic valor és el punt de venda com a tal, punt de venda que en un intent se sobreviure s’ha transformat en molts casos en granja degustació, venda de plats precuinats i queviures de primera necessitat.
Ahir va ser noticia el Gremi de Forners per la seva queixa d'aquesta competència deslleial que pateixen, davant l'administració. Demana el Gremi entre altres qüestions que el pa que no es ven als forns s'ofereixi al consumidor envasat per garantir les mínimes condicions d'higiene i que s'en sàpiga la seva procedència, com es fa amb qualsevol altre producte de consum, o que les mateixes, reiterades i "colloneres" inspeccions de Sanitat que pateixen fins a vegades exasperar, s'estenguin també a aquests altres punts de venda, diguem-ne "al·legals"D’ací a uns anys, no gaires, cap nen podrà anar a la rere botiga d’un forner a menjar pa de pagès acabat de coure amb anxoves, mentre llegeix una novel·la "del Oeste" i sentir com li entra pel nas la flaira que ve de l'obrador, perquè els forners com a concepte hauran desaparegut, igual que al seu dia ho feren en Sisu i na Catalina, del forn de pa Carreras, al carrer de Vilarrubies, 73 a Sabadell, només que el seu cas va ser per causa natural i en el temps que pertocava i en el cas dels forners, malauradament no serà així.

T. C. - La quadrilla dels 11

A vegades costa molt d'entendre com va tot aixó de la justicia i la legalitat democràtica, per més que ens ho intentin explicar els que representa hi entenen. Aqui ens varem dotar d'un contracte amb l'Estat Espanyol, el Nou Estatut (si home si!, aquell que havia de recolzar ZP). Bé, com tothom o gairebé tothom sap, aquest Estatut va ser aprovat pel Parlament de Catalunya, aprovat també pel Parlament Espanyol , amb el vist i plau de l'Arturu, la passada de ribot d'en Guerra i referendat pels ciutadans de Catalunya en escadussera votació - que tot s'ha de dir.-
Fins aqui tot anava bé, però com al Sr. Rajoy no li agradava aquestsEstatut malgrat ser exactament igual a altres, que es veu que si le feien el pes,;ell, en nom del Pp va interposar recurs davant el Tribunal Constitucional, i no només ell, l'altrament dit "Indefensor del Poble" tambè el va interpossar per a no ser menys. D'aixó en fa ja tres llargs anys, que és el temps que el Tribunal Inconstitucional porta (diuen) deliberant a veure que en fa de l'Estatut. Un tribunal de més que dubtosa legalitat atesa la situació laboral d'alguns dels seus integrants, com és el cas de la de la mateixa Presidenta que va ja amb una caducitat legal de gairebé dos anys. O sia i resumint l'astracanada: la voluntat del Govern de la Generalitat, de l'Estat Espanyol, de l'Arturu i del poble sobirá de Catalunya de dotar-se d'un nou Estatut, pot quedar en no res o retallada per allí on els hi roti per la quadrilla dels onze, que diu el President Zapatero són el "cor" de la democracia, i com deia avui l'exPresident Pujol, "Doncs els hem de dir que el cor d'aquesta criatura pateix una malaltia congènita, perquè dels seus 10 membres, un és mort i no s'ha substituït, l'altre està recusat i 4 més estan fora de termini. I aquest tribunal és el que està discutint un tema que és fonamental per a Catalunya. I això és el que hem de respectar?".

La composició actual d'aquest Tribunal Inconstitucional és d'onze persones comptant amb la Presidenta caducada i quatre més amb la reserva esgotada, però n'hi ha un, parent de la Sara Montiel que va passar a millor vida atès li han posat una bonica creueta al final del seu segon cognom (q.e.p.d.). J
o si em permeteu davant del panorama plantejat, veig el futur de l'Estatut molt fotut. Oi?

Composició actual del Tribunal Inconstitucional

1. -María Emilia Casas Baamonde
Presidenta
Monforte de Lemos (Lugo), 1950

2.-Guillermo Jiménez Sánchez
Vicepresidente
Almadén (Ciudad Real), 1940

3.-Vicente Conde Martín de Hijas
Toledo, 1940

4.-Javier Delgado Barrio
Barbastro (Huesca), 1932

5.-Elisa Pérez Vera
Granada, 1940

6.-Roberto García-Calvo y Montiel †
La Bañeza (León), (1942-2008)

7.-Eugeni Gay Montalvo
Barcelona, 1946

8.-Jorge Rodríguez-Zapata Pérez
Montevideo (Uruguay), 1948

9.-Ramón Rodríguez Arribas
Madrid, 1934

10.-Pascual Sala Sánchez
Valencia, 1935

11.-Manuel Aragón Reyes
Benamejí (Córdoba), 1944

font: la pàgina web del TC

Suicidar-se no és gaire poètic

Morir-se voluntariament no és gaire poètic, llevat del cas d'en Ramón Cabau que un matí es va agenollar a la porta del Mercat de la Boqueria, va dipositar un ramet de violetes al terra i es va prendre una ampolleta de cianur, mentre demanava perdó per les molesties que pogués ocasionar. En Ramon Cabau havia estat el propietari del restaurant l'Agut d'Avignon i va decidir llevar-se la vida,. El Sr. Cabau lluia uns aristocràtics i decimonònics bigotis i un canotier, i amb aquesta posada en escena es va acomiadar d'aquest món en el que no hi savba viure.
Parlaven avui del suicidi a Rac1 amb una doctora de l'Hospital de Sant Pau. El suicidi com el sexe es tabú, no s'en parla, no existeix. Fixeu-vos que en el cas de l'exporter del Barça Robert Enke alguns mitjans no parlen de suicidi sinó d'accident, que de fet ho és un accident però no en el sentit que li volen donar pèr no reconèixer que una persona ha decidit treure's la vida per pròpia voluntat.
Semblaria que l’índex més elevat dels suïcidis hauria de ser a la tardor o a l'Hivern, però en canvi, l'esser humà que és ja una contradicció en si mateix, és precisament a la Primavera, quan tot brota de vell nou, quan la natura esclata en mil colors de la nova saba de la vida i els animals de tota mena i espècie s'aparellen, va l'esser humà i és quan més decideix llevar-se la vida. Cioràn que havia parlat i teoritzat molt sobre el suïcidi, va morir de mort natural al llit als 84 anys, i en general els qui parlen de suïcidi no solen dur l'acte final a termini., malgrat la doctora deia avui a Rac1 que si. que els qui en parlen acaben duent l'acte a terme. Potser perquè malgrat tots els malgrat, aixó de viure és millor que el no res que els espera als qui en un moment d’ofuscació o reflexió opten per la solució definitiva. Un no res, i una covardia vers els qui resten aquí en aquesta vall de llàgrimes com diu el tòpic. Sembla que actualment se'n parla més obertament del suïcidi, tema que no fa massa era tabú. Algú es podia creure que José Agustin Goytisolo que no havia tret mai ni un plat de la taula, estava arreglant una persiana quan fatalment va caure al buit?. Entenc i reconec que l’acte del suïcidi com el de l’avortament és una opció personal i vàlida, com en el cas de començaments d'any d'aquell l'home d'Anglès, amb setanta anys, malalt de càncer i amb una filla de 30 discapacitada. Però tot i així, sempre hi ha una esperança de sobreviure una temporada més abans de prendre aquesta decisió sense camí de retorn ni possibilitat d’esmena. Estic segur que els suicides - i així ho certificava la doctora en el cas d'algun supervivent que ho havia pogut explicar - en el darrer instant se'n penedeixen, només que ja no hi són a temps.
Seria bo que els Governs als qui tan els hi agrada legislar sobre la vida pública i privada dels ciutadans, com l'Obra de teatre d'Alejandro Casona “Prohibido suicidarse en Primavera”, prohibissin a la gent suïcidar-se almenys en aquesta època de l’any. No serviria per a res, però li donaria un toc poètic al drama de llevar-se la vida, sovint sense necessitat real de fer-ho. Amb aixó de la vida, passa com amb la democracia, que no sent un sistema perfecte és el menys imperfecte de tots, i que de fet, si som honestos, sovint succeeix que un problema que ens havia arrivat a angoixar i preocupar, sol arreglar-se tot sol, i que llevar-se la vida si que no el soluciona. En el fons, tot i que és un dret que tenim ja que en no consultar-nos per dur-nos aqui ja el tenim adquirit a decidir quan i com anar-nos-en, però no cal exercir-lo, no soluciona el problema i és un acte de valenta cobardia.

de vaques

la vaca boja

Un matí de primavera, la vaca boja anava pasturant per un prat, i en veure a les altres dues, la cega i la de la mala llet, se’n fotia d’elles.

- Ei! Vosaltres no sou tan famoses com jo, els hi retreia, mentre les seves extremitats posteriors li fallaven estrepitosament. Sou molt més antigues que jo (reblava) i ni tan sols heu sortit per la televisió; gairebé ja ni es parla de vosaltres, i, en canvi jo estic de plena actualitat, no hi ha dia que no parlin de mi.

- Que hi teniu a dir?.

- No us dono enveja?

La vaca de la mala llet la va mirar de reüll, però no li va fer ni cas – li queden tres telediaris (es va dir) – i continuà pasturant tranquil·lament, però la vaca cega, alçant el cap como si talment l’estès veient, va dir-li:

- Escolta’m vaca boja, i escolta’m bé, potser si que tu actualment ets més famosa que nosaltres, però el que si et puc dir, es que a nosaltres ens ha creat la inspiració dels poetes i a tu la dèria dels homes.

- I que? Preguntà la vaca boja, a qui ja li fallaven també els rems davanters i amb prou feines s’aguantava dreta.

Li contestà la vaca cega:

- Doncs que fins ara, els poemes han sobreviscut sempre a les dèries dels homes. I abaixant el cap, continuà pasturant impertorbable davant la mirada aprovatòria de la vaca de la mala llet.

les vaques

I succeí que un dia, anaven pasturant per un prat, la vaca cega i la de la mala llet, l’una al nord i l’altra al sud. Com que el prat no era molt gran, mica en mica s’anaren atansant l’una a l’altre, fins que en arribar al moment de creuar-se, l’una que no hi guipava i l’altre que estava emprenyada, s’ignoraren totalment, continuant cadascuna el seu camí, perdent-se així el moment històric per intercanviar parers sobre llurs poemes que les havien fet immortals arreu del Principat. I és que, les vaques no estan per la poesia ni els poetes, i malauradament, la majoria de la gent tampoc.

tret de "el marmessor de la ignorància"

el poble escollit

L'exèrcit israelià deté un nen palestí de deu anys durant onze hores. 3cat24.cat --

La desproporció, la humiliació permanent dels israelians vers el poble palestí es dona sovint i sovint es passa de la ratlla, com en aquesta cas que informa el 3cat24.cat, sense oblidar la ignominia del mur que han construit a la franja de Gaza, per a vergonya pròpia i aliena.

No sé si Israel és el poble escollit, qui l’ha escollit i amb quina perversa finalitat ho ha fet, però el que si sembla palès és que el poble palestí no ha estat escollit per ningú, llevat per rebre totes les garrotades davant la indiferència d’aquesta feixuga maquinaria de ineficàcia que és la Unió Europea i la passivitat dels seus germans àrabs, i amb la descarada connivència dels EEUU a favor dels israelians.
No seré tan innocent com per parlar de bons i dolents, en els conflictes només hi ha dolents, i els únics bons a ambdues bandes és el poble que rep les garrotades i suporta les penalitats,humiliacions i injustícies.

Entenc també les pors i la necessitat de defensar-se dels israelians davant el poderós enemic que llevat per mar l’envolta, però s’ha de dir també que l’estat d’Israel es va crear l’any 1948 d’una manera artificial o artificiosa, expulsava precisament del territori que ara ocupen als palestins. Va doncs començar la cosa malament i continua fins el punt que, malgrat estar condemnats a entendre’s, sembla no hi ha manera ni perspectives a mig termini que així sigui, i aquesta situació enquistada i perversa amb la humiliació permanent de l’Estat d’Israel vers el de Palestina i els atacs intermitents però sagnants a la inversa, no fan més que generar odi, i més odi. Tota aquesta reflexió te a veure amb la profunda impressió que em va causar el traspàs de la frontera amb Egipte dels ciutadans palestins, la sensació era que fins i tot respiraven millor, com si una alenada d’aire fresc els eixamples els pulmons, i era gent d’un costat i l’altre de la política a Palestina, però la sensació era que respiraven...llibertat. Terrible terra aquesta de Palestina on va començar tot o part de tot i com una maledicció pateix des fa ja segles una inestabilitat endèmica.
Israel s’equivoca o així m’ho sembla. No pots ofegar un enemic al que mai podràs derrotar, ans al contrari el sumeixes en la desesperació que només fa que generar més odi vers el teu Estat i més ciutadans pacífics disposats a lluitar per defensar el no res que tenen. No se’n sortirà Israel d'aquests comtessa i pot acabar perdent-hi molt amb la seva per a mi errònia estratègia, ells tenen molt a perdre i els Palestins ja ho han perdut gairebé tot i aquesta circumstància juga i molt en contra dels israelians. Emmig Egipte que rep més del mil milions de dolars anuals dels EEUU per les seves suposades influències amb els palestins i que no sap com sortir-se'n de l'atzucac i ni fa ni deixa fer.

Ah! i aquest nen de deu anys que han retingut, d'aci a set o vuit té tots els números per ser considerat un terrorista, la llavor l'han plantat entre els uns i els altres.

el fill del fuster

Ja sé que la tercera entrega d'Indiana Jones no és precisament la millor referència de res del que us vull parlar, atesa la poca rigoristat en l'argument del film, però l'escena que he triat em val pel comentari d'avui.

Amb el seu pare (Sean Connery) greument ferit d'un tret del nazi dolent, Indiana necessita saber quin és el sant graal entre la més de cinquentena de calzes que hi ha damunt d'una taula. El fill d'un fuster havia de tenir un calze senzill - es diu Indi - que agafa el més senzill de tots, un calze de fusta que de fet representa és l'autèntic i "salva la vida" al seu pare.

Explico aquesta anécdota hollywoodiana perqué de fet, aquesta part del guió de la pel·lícula és interessant, el secret de la vida rau en les coses senzilles. Ja se que no acabo de dir res de nou, ni descobrir quelcom que no sabessim o que potser no portem a la pràctica en el dia a dia, només que com en molts d'altres aspectes de la vida quotidiana molt em temo ho hem oblidat, i ara amb la crisi, i la readaptació que en certa manera hem hagut de fer a la nostra manera de viure, seria bo de recordar-ho i aplicar-ho al quefer diari, no costa ni cinc i comforta. Podria continuar, però em sembla que ja ens hem entés. Oi?

Avui, una història que m'explicaren..

Un Banc decideix enviar un equip a competir a les regates del riu Tamèsis, on hi competeixen Òxford i Cambridge. Van sis remers, un coordinador, un timoner i un cap d'organització. Finalment acaben la carrera els últims. Es reuneix el Consell d'Administració del Banc per estudiar les causes del fracàs de la seva embarcació i arriben a la conclusió que necessiten un psicòleg a la nau per animar emocionalment als remers, i dit i fet, a l'any següent, tornen a competir amb cinc remers, un psicòleg, un coordinador, un timoner i un cap d'organització...., i tornen a perdre encara amb més desavantatge que l'any anterior.
Es torna a reunir el Consell d'Administració i arriben a la conclusió que el que necessiten és un adjunt a organització per coordinar més bé entre el cap de organització i el coordinador i el psicòleg, i així tornen a competir l'any següent, amb 4 remers, un psicòleg, un coordinador, un timoner, un adjunt a organització i el cap d'organització. Resultat: un altre estrepitós fracàs encara més gran.
Es tornen a reunir els savis del Banc, i un jove directiu prometedor amb títol universitari té una idea: suprimir al timoner, de fet no cal, atès la carrera és en línia recta i si es desvia una mica la barca, l’últim que rema que vigili el timó, i a més a més, com hi ha molta gent, podríem suprimir un remer i així aniria més lleugera.
I es tornen a presentar per quarta vegada, amb un remer-timoner 2 remers,un psicòleg, un coordinador, un adjunt a organització i el cap d'organització. Òbviament perden encara per més distància que en cap altre edició.
Tornats a reunir-se, arriben a la conclusió que la culpa de les derrotes reiterades, és dels remers que no remen prou i que potser s'haurien de canviar per uns altres que hi posessin més nervi. Fins que arriba un moment que el vell Director General que no sol assistir a aquestes reunions, però aquell dia hi ha anat, els fa callar.
Escolteu! ¿I si només posàvem vuit a remar i un timoner?, ¿voleu dir que no aniríem més ràpid i tindríem alguna possibilitat de guanyar?
Es fa un dens silenci a la sala de reunions, fins que tots els savis comprenen les sàvies paraules del Director General i li donen la raó entre aplaudiments.
A l'any següent, no guanyen pero queden segons.

Els Bancs en general funcionen d'eixa manera.

300.000 registres a Can Pàmies

Sincerament no se m'ocorria res per posar en l'homenatge a Victor Pàmies amb motiu dels seus 300.000 registres, i aixó que porto una bona estona donant-li voltes, aleshores he pensat que una cançó enfadosa com a homenatge quedaria prou bé.

-

Una vegada un ciclista de pega

en una corba va caure al mig del fang

i en el rulé, se li va fer

un gran forat que ell es tapava amb un paper.

-

i l'aneu repetint fins que us facin fora de casa, o allí on esteu.

*

el logo és una creació de Pallidisseny

Coses petites que molesten

Hi ha coses petites però que molesten fins al punt d'alterar el normal desenvolupament de l'activitat quotidiana. Són moltes i de dimensió variada i cap d'elles important, però que et foten. Una d'elles, és que el diari no vagi grapat com abans, i aixó que pot semblar una menundencia o una collonada per part meva a la pràctica del dia a dia és fotut, perquè heu de saber que compro cada dia el diari. Tinc el costum de llegir-lo a primera hora del matí mentre em prenc el tallat i un croissant de plàstic o un donut, i, com ho faig a un bar on sol haver-hi gent (menys amb la crisi) no puc desplegar tot el diari i al haver d'anar doblegant-lo al passar pàgina, és bastant complicat i molest, al que s'hi ha d'afegir que després de fullejar-lo s'et queden els dits de les mans negres amb aixó de la tinta ecológica.

Els diaris, no el Periódico que compro cada dia més que res perquè és el que prefereix Nuri, que jo seria més de la Vanguardia per la densitat del rotatiu i també perquè hi ha col·laboradors molt interessants i més opinió. Feta aquesta postil·la, deia: els diaris el gener de l'any passat censuraven a l'ajuntament de la ciutat de Barcelona atès havia apujat el cost de les targetes del transport public, em sembla que un 4 o 5% que era més que l'augment del cost de la vida, i en canvi callaven com putes i no en deien res que ells (tots els diaris grans) havien apujat l'exemplar diari un 10% de 1 euro a 1.10, i a veure que faren pel proper gener, car com estem en deflació l'haurien d'abaixar encara que fos de cinc centims. Oi?

Evangelium vitae...

«Cap catòlic pot aprovar ni donar el seu vot» a lleis que atempten contra la vida. Així ho va assegurar ahir el secretari general de la Conferència Episcopal Espanyola (CEE), el bisbe auxiliar de Madrid, Juan Antonio Martínez Camino. El portaveu dels bisbes es remetia a l'Encíclica de Joan Pau II «Evangelium vitae», de 1995, que especifica que no és lícit «prendre part en una campanya a favor d'una llei així, ni votar per ella».
Qui recolzessin així aquestes legislacions, es trobarien en una "situació objectiva de pecat públic», i va afegir, en to didàctic: «Qui està en situació de pecat públic no pot ser admès a la Sagrada Comunió. Està excomunicat? No, no per això només. L'excomunió és per als cooperadors directes i necessaris d'un avortament efectivament realitzat ».

Per una vegada a la vida i sense que serveixi de precedent, la "cosa" té la seva raó en fer aquestes afirmacions, un catòlic no pot donar el seu vot a una llei que reguli l'avortament. Oblida però "la cosa" que a Espanya ja no hi ha catòlics, almenys com ell i el seu capo entenen. Perquè el que hi ha és el que ells no són, persones. Persones que entenen que la qüestió de l'avortament és molt complexa i no es pot fer talibanisme integrista en aquesta questió com fa el xicot del coll engominat i el seu "capo", i que de fet, depén només de la futura mare la decisió de dur la criatura al món o no, que per aixó el seu Déu inventat va asignar-li aquesta tasca, dipositant en ella, la futura mare tota la responsabilitat per dur endavant o no el projecte, segons considerés oportú.

A banda, els menys indicats per parlar d'aquestes coses són precisament els responsables d'aquesta secta anorreadora física i mental, la gran vergonya eterna de la humanitat, que no necessiten anar a Extremadura a fer clases per aprendre a pelar-se-la (prou que en saben), a més, ells solen preferin violar mainada, aixó sí, en el nom de Déu. I ja sé que he tirat de demagògia, però es que ja n'estic fart d'aquesta patuleia de demagogs integristes, i de fet la pederastia és l'esport més habitual de la secta, i sinó fixeu-vos el que han de pagar cada any per tapar boques, per haver tapat abans altres forats.

Matar al missatger

Parlavem amb un company de periodistes o corresponsals de guerra i de la llibertat d'informar, així com de les dificultats per dur a terme aquesta feina i el risc per la pròpia vida. Vida que varen perdre 60 periodistes que a diferents conflictes del món varen ser assassinats l’any 2008, menys que en el 2007 que en foren 95.
Feina dura i arriscada la de corresponsal de guerra, o enviat espècial que es diu ara, tot i que actualment no hi ha guerres, sinó conflictes armats com es sol dir eufemísticament, encara que els morts i són igual a diferència que ara a penes moren soldats i si molts civils. I aquí, en aquest punt és on comencen els assassinats a aquests arriscats professionals de la informació en directe. Abans, en les guerres convencionals hi havia una sèrie de pactes no escrits ni signats però que s'acomplien, de respectar Hospitals, vehicles de la Creu Roja i periodistes que anaven convenientment identificats; entre d’altres raons, perquè aquests últims eren qui amb les seves cròniques explicaven la guerra de primera mà.

Però ara que ja no hi ha guerres, nomes conflictes. No interessa sovint que la premsa informi del que realment està passant, per aixó ja hi ha el propi gabinet que cuina i preparà les noticies com els hi convé donar-les, aspecte que per cert han copiat també els partits polítics quan estan en campanya electoral. A dia d’avui doncs, en un conflicte, un periodista independent que no serveixi a ningú i tingui per únic amo la llibertat d’expressar el que veu, molesta a les dues o més parts del conflicte, i com no hi ha ja ni pacte ni cavallers, a la que molesten, simplement els eliminen i no passa res.

El cas de José Couso demostra de manera fefaent la impunitat en la que un Exercit com els del Estats Units emparat pel seu govern i amb la connivència de la resta de països dins i fora de l’Otan, pot sortir impune de la mort d’aquest periodista gallec, fos un error humà o no el que va causar la seva mort. Cert és també que hi ha periodistes i periodistes com el cas d’en Miguel Gil que era un eixelebrat i no tenia por a res fins se li va acabar la sort, o alguns com descrivia a Territorio Comanche en Perez Reverte que feien fotomuntatges com si fossin al front i estaven a quilòmetres d’ell, o recentment Emilio Morenatti que va perdre un peu en un atemptat, que és el que s'en podria considerar part del risc de la feina, o víctima d'un dany col·lateral.

Dura i poc reconeguda la feina i les vides vessades dels periodistes de guerra, o conflicte, gent que de la majoria no en coneixem ni el rostre. O és que potser els periodistes tenen el rostre de l’instant, de l’horror; perquè la guerra o el conflicte és abans que res l’horror, l’expressió mes brutal de l’esser humà en estat pur, capaç de matar per matar, sense raó, fonament ni tan sols ideologia. Els conflictes actuals han perdut si és que les guerres n’havien tingut, una certa èpica, una lluita per uns ideals, res d’aixó ara, els conflictes actuals són purament per interessos religiosos, económics o d'explotació de riquesa, i maten als morts i també als vius de per vida. Aixó ens porta a unes consequencies posteriors que ens acabem afectant malgrat aquestes guerres siguin lluny d'aqui. Quan ho has perdut tot, que importa assaltar una masia per robar i matar el seu propietari com no fa gaire a Lleida. Si ja estàs mort, no et pots ja morir, és el mite del “zombi” els morts en vida, morts perquè ja no tenen ànima, només instint animal de supervivència, i amb aquest panorama quin valor se li dona a la vida d’una persona o en el cas de les guerres o conflictes a la vida d'un periodista. Cap, zero, res... Aquesta de reporter de guerra o de conflicte, és d’aquelles feines que es fa perquè s’és un idealista o perquè s’està boig, que ve a ser més o menys el mateix, i tant uns com altres a sobre, solen ser menystinguts per la pròpia societat.

L’any passat varen ser assassinats a tot el món 60 periodistes, però no es pot matar el missatger, no els varen poder fer callar, en tots els casos hi ha algún algun company que ha agafat el relleu, perquè tot i que ningú se'l vulgui escoltar, perviveixi la llibertat d'informar a qui ho vulgui estar de la tragedia i l'horror, encara que aixó li costi a vegades la pròpia vida.

Quina idea!, una gran idea!

Quan algu té una bona idea, encara que sentis per ell més aviat animadversió, cal tenir-la en compte i fer-la teva, al cap i a la fi, una idea és una idea i no n'anem tan sobrats. Ho dic perquè Salvador Sostres, el noi que se sent sovint, demana una aportació económica de 50 euros o mes si hi ha prou voluntat, per finançar el seu bloc. M'hi apunto, però amb una variant que considero nés interessant des del punt de vista económic.

- Entrar al meu bloc personal..........1.00 euro.
- Entrar i deixar un comentari.........0.50 cts d'euro.
- Tornar a visitar el bloc..................0.10 cts d'euro.

Unica aportació de 50 euros per 28 blocs que tinc.....................1.400 euros.

atès l'ùltima proposta és un xic onerosa, podria estudiar la possibilitat d'aplicar-vos un 10% de descompte,

Ah! els jubilats tenen el 30% de descompte, i na Júlia, El Sorro i na Marta el 50%.

Espero frisós les respostes recolzant la meva proposta. De tenir-ne unes quantes en positiu ja us donaré el número del compte corrent, és el d'ingressos per publicitat a Absurdidades, que de moment va aixi:

Ingressos per publicitat més de Setembre.......................0.65 cts d'euro.

Ingressos per publicitat més d'Octubre............................0.75 cts d'euro.

Ah! aquests ingressos hauràn de ser sense IVA, o sia en Black money, OK!. Cap problema, atès el compte corrent és a Andorra.

Europa rebutja el recurs de Batasuna

"Europa sepulta todo intento de Batasuna de ir a las urnas al confirmar que es ilegal. La Gran Sala del Tribunal Europeo de los Derechos Humanos, con sede en Estrasburgo, asestó ayer la puntilla a la pretensión de Batasuna de presentarse a los comicios i regresar a las instituciones."

Curiosa la manera de donar la noticia "Europa sepulta todo intento de Batasuna de ir a las urnas al confirmar que es il·legal".

Aquí a banda d'un error polític n'hi ha un de semàntic, Batasuna no és il·legal, ha estat declarada arbitrariament i antidemocràticament il·legal, per una llei antidemocràtica i al·legalment arbitraria com és la llei de partits inventada pel Sr. Aznar López amb la connivència i complicitat del Sr. Rodriguez Zapatero, feta expresament per il·legalitzar Batasuna, o sia l'entorn abertzale, la única baula que aguantava la cadena amb la que hi havia una possibilitat de negociar i pactar una renuncia a la lluita armada per part d'ETA.

Sembla ser que ara el Tribunal Europeu dels drets humans d'Estrasburg, s'apunta a aquesta al·legalitat irresponsable i anti democràtica engegada pel Govern Espanyol, ells sabràn els seus motius, però així no s'aconsegueix la pau d'un poble, i a més a més es deixen desamparats del dret de vot a gairebé dos-cents mil ciutadans a Euskadi.

De pirates blancs i pirates negres

Estem abastament informats que la tripulació del pesquer Alakrana ha estat segrestada per uns pirates de Somàlia. S'ens ha dit també que les autoritats espanyoles van aconseguir detenir-ne dos, que són a Madrid, a l’Audiència Nacional, aclarida ja la majoria d'edat d'un dels dos segrestadors. A mida que han anat passant els dies la situació s'ha tensionat i els seus companys han amenaçat de matar els ostatges si no cobren el rescat i si els dos detinguts no són alliberats pel Govern Espanyol.
Suposo perquè és el que han de dir, les autoritats espanyoles diuen que no s'ha de pactar amb els terroristes, però ara sembla que tornaran els dos pirates perquè els jutgin les autoritats Somalis. Sembla una manera de pactar, de pagar a banda de la monetaria. Qualsevol sap que Somàlia és un Estat fantasmal i que allà no hi han garanties judicials de cap mena. A tot aixó hi ha els familiars dels 36 tripulants que deuen estar visquent en una tensió terrible i que estàn començant a acabar la paciència.

En aquestes enquestes de "si o no" que fan a les radios, gairebé el setanta per cent dels oients es decantaven ahir per no tenir tractes ambs els segrestadors, obviament perquè aquest setanta per cent d'oients no té cap familiar proper o menys proper retingut a l'Alakrana. Perquè en aquest joc d'aparences d'aquest segrest, tots sabem que l'Estat Espanyol, el propietari del barco o l'asseguradora acabaran pagant el rescat exigit, que és com es resolen gairebé sempre aquestes situacions.

Aquí, el que ningu ha dit, el que no s'ha contemplat, és el fet de demanar explicacions a qui va enviar el barco a aquella zona a pescar la tonyina, sabent que era i és zona de risc, entre altres coses perquè els qui van a pescar allí són en certa manera també un altre tipus de pirates que treuen la pesca als indigenes somalis a canvi de bons beneficis, si no no s'arriscarien a anar-hi.

Tres anys de Govern d'entesa

Un dia d'aquests, em sembla que és el 23 o el 24, farà tres anys de la constitució del Govern d'entesa (interessadament anomenat tripartit per l'oposició) que va fer possible que el Sr. José Montilla fos President de la Generalitat, un President que no és xarnego com es va dir en un principi pels de CIu, i si ho és en canvi el Sr. Carod Rovira, que cadascú neix on neix i té els pares que té, tot i que haig de dir que per la meva part en aquest com en qualsevol altre cas m'ès igual un origen que un altre.

En aquests tres anys de Govern d'entesa o tripartit (trist-partit com li agradava dir al Sr. Más, que cada dia està més histèric dins la Casa Gran buida de personal), fins al punt que ara ja no diu ni aixó. Bé, com deia, en aquests tres anys s'ha palesat que un personatge aparentment gris, amb dificultats per parlar en públic, no ja en català (que ha millorat molt) si més no en castellà, ha fet feina, però feina de veritat, no de boqueta i xerrameca com el seu penúltim antecessor. Ha dotat de seriositat al Govern d'Entesa lluny de les vel·leïtats del tripartit anterior. Ha mantingut a ratlla als socis de Govern i s'ha barallat amb els propis de Madrid quan ha fet falta, i tot aixó sense aixecar la veu, sense grans escarafalls, però amb una fermesa com mai s'havia vist en un President de la Generalitat. Perquè aquí s' ha fet feina, no discursos, aquí s'ha inaugurat poc i menys encara s'ha repoblat el principat de rètols propagandístics del que no s'ha fet però es veu que es farà amb el segell de la Generalitat.
Aquí s'ha treballat, uns amb més encert que altres, que com en el cas de la gestió de l'aigua no varen estar ni de lluny a l'alçada de les circumstàncies, o les "coses" del Conseller Saura, i els viatges del Sr. Carod i alguna altra que em pugui deixar. Sempre hi ha llums i ombres en una gestió de Govern, i de la mateixa manera que no es pot dir que el President Pujol ho va fer tot malament, perqué no és cert ni seria ajustat a la veritat, va tenir com tots el Governants les seves llums i ombres, encerts i desencerts.

S'ha acabat també amb el victimisme ploraner, s'ha parlat de desafecció, de desencís, i s'ha fet amb fermesa, amb les idees clares del que es vol. Hem abandonat el peix i el cove i estem a l'espera (és cert) de la resolució del TC sobre la constitucionalitat de l'Estatut (la gran aportació del Pp a Catalunya, amb el seu recurs), per continuar fent feina. S'ha fet una llei d'ensenyament, que feia falta, i que ha d'estar molt ben feta atès de la manera que es queixen els docents. S’ha afrontat el tema de la vivenda amb resultat encara incert, però en la direcció adequada. S’ha paït gairebé un milió d’immigrants fent equilibris en el món de la Sanitat que malgrat totes les dificultats no ens en podem pas queixar. S’està fent bé la integració del nouvinguts a l’Escola amb les aules d’acollida, i la percepció, és que aquí es va molt per feina i poc per grans discursos i demagògia populatxera.

Davant les fets dels últims temps el President s'ha mostrat ferm i s'ha enfrontat amb rapidesa a una regeneració del funcionament de la classe política, i sembla hi ha la voluntad de canviar la llei electoral que ja seria hora després de 30 anys.
En aquest sentit doncs, encara que el funcionament hagi estat una mica bastant de Gestoria Administrativa, el cert és que la gestió de Govern ha funcionat, i si voleu que us sigui franc, d'il·luminats i grans pròcers ja n'estic una mica escarmentat, prefereixo la gestió petita de formigueta en el dia a dia, tan nostrada, l'anar llaurant de sol a sol sense encantar-se, la feina feta de veritat, ja era hora i falta que ens feia després de tants anys caçant mosques, venent fum i marejant la perdiu. I heus ací que un Govern al qui els endevinaires li donaven una duració de tres telediaris o poc més, ha aconseguit aposentar-se, desquiciar a la oposició i fins i tot esquerdar-la, davant la seva desesperació.

Prou!, prou, prou?

En català hi ha una paraula que té molts significats, és la paraula "PROU". Pot significar en castellà "Basta! bastante, cierto, bien, a duras penas, demasiado". Però té un altre ús potser no tan conegut i molt nostrat que vindria a ser un si-no, o un no-si ambigu davant una pregunta en la que es demana la teva opinió. I ho és molt de catalana PROU, perqué és una manera com deia ambigua de contestar vers una pregunta a la que no et vols acabar de comprometre amb un si o un no, o simplement per no contestar no o no gaire, per a no dir gens, deixe's anar el PROU i quedes ambigüament bé. De vegades et trobes en que davant alguna pregunta a la que et demanen una contesta amb si o no i que et pot comprometre, deixe's anar el PROU i quedes la mar de bé. O sia que si em pregunteu si m'ha agradat el fet que Johan Cruifjj hagi estat escollit seleccionador català i un vessós el seu ajudant, la meva contesta sería: PROU.

Un "SI" condicionat.

De tant en tant recupero comentaris anteriors com aquest d'agost de 2007. No és pas per manca de material o idees que ja sabeu tinc una excessiva incontinencia a l'hora de publicar comentaris. Però aquest de fa un parell d'anys em sembla adequat recuperar-lo, atès se'm preguntava per part d'alguns blocaires que votaria en cas que es cel·lebrés un referendum sobre l'indepemdéncia de Catalunya vers Espanya, i aqui hi trobareu la resposta.

.

"De tots els comentaris que he rebut a resultes del post sobre la Independència, em quedo en dos, en o na Araki, que em pregunta que votaria en un suposat referèndum, i l’Octavi Fornés, que em diu que SI creu que soc independentista però que estic decebut i cansat.
És cert, hi és clar que ho estic de decebut i cansat, dels d’allí i dels d’aquí, dels qui donen la culpa de tot al president Montilla, que amb la boca petita li diuen xarnego i coses pitjors, quan saben que no ho és i en canvi en Carod si, (per exemple). Estic decebut i cansat de les queixes i retrets fora de lloc de Ciu, quan es la culpable directe que actualment sigui president el sr. Montilla, o dit d’una altra manera, ho és la rebequeria del virrei en nomenar tard i malament un successor que no dona la mida i la seva política de vint-i-tres anys de fer la puta, la ramoneta i el peix al cove. Estic cansat de les trifulgues periòdiques, oportunistes i caïnites de la gent d’Esquerra, del bonisme inútil de Iniciativa verds a la dreta de l’Eixample. Estic cansat d’Espanya, cansa molt parlar amb entelèquies amb un segle de retard en el pensament i no tan sols el polític. Estic cansat del PSOE, que com molt bé diu el Sr. Pujol – s’ha de reconèixer – per tenir-hi tractes, cal que paguin per endavant, puig no són de fiar. Estic molt cansat i fastiguejat d’aquesta patuleia d’impresentables, cínics, demagogs i algun epítet mes del Pp, un autèntic error de la naturalesa personal i política, vergonya pròpia i aliena d’un país que es consideri mitjanament civilitzat. Aquesta rèmora arcaica és un fre a molts dels problemes que sense ells, suposo mica en mica podríem anar solucionant, però és la dreta que tenim tot i que no ens la mereixem. Seria ja hora que algú endegues un projecte seriós de dreta civilitzada no feixistoide nacional socialista com aquesta, Espanya i nosaltres la necessitem. Estic doncs decebut i cansat de tots i de totes com diria el Conseller Saura.
No he contestat encara a la pregunta que em feia Araki; doncs votaria Si, Araki, però un si, condicionat. Condicionat en el sentit que com a català no puc abstenir-ne ni votar-hi en contra. Suposo ha quedat clar. I si, suposo que soc independentista Octavi, però també sóc racista i tan en una cosa com en l'altre procuro no exercir, sobre tot en la segona."
.
El problema de publicar és que les paraules resten allí negre sobre blanc en el temps, i que de vegades en revisar comentaris d’un hom pot sobrevenir-te un cert rubor, però com publicat està, aixó és el que en pensava o deia que en pensava d’Espanya l’any 2001, ara potser ho diria més finament, però així es va publicar al seu dia:

Espanya es una dona gran, lletja i esquerpa, que a més que em defuig sexualment, em costa molts diners. Per tant, a partir d’ara he decidit fer-me masturbador fiscal.

Doncs aixó!, però com tinc la nómina domiciliada, no pot ser.

de putxinel·lis i revoltes fallides

Quan era un marrec, a Caldes de Montbui, amb uns quants amics feiem putxinel·lis, teniem un teatret bambalinero a l'us i les figuretes de cartro pedra que ens feia el Sr. Josep, un vei del meu avi matern que era molt manetes i fins i tot feia cuirassats i tota mena de vaixells en miniatura. Suposo que encara no n'era conscient en aquells moments, però m'agradava fer representacions de putxinel·lis en públic perquè em permetia manipular els titelles i als espectadors que contemplaven la nostra actuació, atès mai ens cenyiem al guió preestablert. Dic aixó perquè sembla inherent en l'esser humà manar, manyuclar, explotar i manipular a les masses i la cosa ve de vell.

Comentava l'altra dia que en certa manera seguiem visquent sota els paràmetres d'una societat feudal sense l'amo al castell i amb una certa condescendència quan a la nostra forma de viure, que ens feia ignorar falsament que no erem més que serfs o com a molt servents del nostre amo i senyor com sempre ha estat i estarà, i deia que almenys s'havia eliminat el dret de cuixa (réplica oportuna i raonada de la Montse...ni aixó). I és cert, amb l'agreujant que els fets de l'11S varen ser l'excusa perfecta per retallar encara més les nostres llibertats, de manera que no saps com ara que estic escrivint a l'ordinador, si estic punxat i qui considera perillós o no el que escrigui, o si quan parlo per telèfon amb la cosa aquesta del Sintel o com carall es digui m'estàn interferint i gravant les meves converses, o que m'hagi de mig despullar en un control aeroportuari i vigilar les ampolletes que duc al meu equipatge, o que en principi davant l'Estat, fins i tot en descendre al nivell dels Mossos d'Esquadra, que fan que sistemàticament siguis sospitós habitual i pressumpte culpable quan hauria d'esser al revés.

I arriba un moment en que no et creus ja res ni a ningú, i ja no saps a qui fer cas per ejemple en l'assumpte de les vacunes de la grip normal i la A, si a Teresa Forcades i a la intuició que et dicta el sentit comú de recolzar-la, o a la Consellera de torn, que al cap i a la fi, és gent manada. No m'en fio en aquest sentit gens dels metges a l'hora de receptar, volta massa vestit de diumenge amb cartera incorporada per CAPS i Hospitals recomanant productes de laboratoris previ obsequi en espècies perqué fem en més d'un cas de conillets d'indies. De fet no m'en refio de res ni de ningú a nivell de Govern i rodalies.

.

A l'edat mitjana els serfs pagaven el delme als amos del Castell, ara paguem impostos que si és a la xacra de l'SGAE és per quadruplicat, i els paguem perquè ens ho descompten de la nòmina, que si no (tots duem un Fèlix Millet en petita escala a dins) i sinó que aixequi la mà el qui no hagi pagat mai alguna feina casolana al lampista, paleta o altri una factura sense IVA d'algun "remendu".

Si el problema fos només aquí, hom diria, clar com aquí no varem fer la Revolta al seu dia, aixi ens va. Res d'aixó, alguns països del nostre orb estàn igual malgrat haver-la fet amb més o menys encert, i és que potser si que seria arribada l'hora de encetar una altra Revolta. No ho sé!, potser només seria cambiar-ho tot perquè continués gairebé igual que és el resultat final de les revoltes, la seva fallida.

No hi ha res de nou - deia un personatge a Madam Bovary - llevat del que hem oblidat, i aquesta és la nostra dissort, que oblidem, sobretot vells i reiterats agravis per a continuar sobrevisquent serfs com hem estat sempre, i tot plegat per a no res o poca cosa.